del via crucis i calvari a la llibertat

El cinisme i la hipocresia denunciada per les banderes de les casernes a mitja asta i la processó a Màlaga dels legionaris amb armament  portant la imatge de Crist mort són actes definitoris d'una manera d'entendre la vida social. Això passa mentre tenim dirigents polítics a la presó, lluny de Catalunya, perquè demanaven diàleg per organitzar un referèndum vinculant sobre la independència de Catalunya i es van atrevir a secundar la declaració d'una república avui inexistent que mai s'ha fet constar a cap diari oficial.  Puigdemont, a l'exili, ha sigut finalment detingut a Alemanya en circumstàncies que fan dubtar de la legalitat de la seva detenció: un GPS de localització irregularment posat al seu cotxe, més una detenció en una benzinera a territori alemany, amb intervenció de serveis policials o d'espionatge espanyols, actuant en territori estranger sense autorització, pagats amb fons reservats, encara que ara es vulgui tapar.  Semblava una operació per segrestar Puigdemont, doncs  s'ha fet públic que Puigdemont era seguit per més de 20 efectius, no se sap si policies o membres el CNI. En tot cas una operació que pot desencadenar la nul·litat de la detenció i la ineficàcia de la euro ordre, si no és que a més, en considerar que  s'acusa també al president de corrupte, no és ja motiu suficient per rebutjar-la. Declarar una república, convocar un referèndum,  preparar una llei de Transitorietat política, no convocar a la violència contra l'Estat,  no són delictes tipificables ni com rebel·lió ni com desobediència, i   molt menys com un acte de corrupció política. A més el dret d'un territori,  amb una població ben definida, amb trets diferencials i identitaris innegables , disposant dels requisits essencials per ser Estat, esgotades totes les possibilitats de diàleg amb el govern d'aquest Estat, a decidir la seva separació del Estat i la creació d'un Estat propi està contemplat com lícit i legítim pel dret internacional. Que Espanya com Estat no reconegui Kosovo avui Estat independent de Sèrbia, no justifica el 155 orientat a la decapitació dels dirigents polítics catalans, executar la ocupació de l'administració pública catalana i practicar la política de la por per seguir considerant-nos autonomia inferior com molt be raona el Professor i euro diputat Josep Mª Terricabras en una entrevista que li fan a Vilaweb. Catalunya vol superar els errors polítics comesos, la precipitació en el desenvolupament del full de ruta del procés, vist que la política espanyola caminava cap a la involució  i els preparatius repressors anunciats.  Com molt be ha dit Sergi Sabrià, ara tot s'endarrereix.  Però la  veritat alliberarà els nostres detinguts i la llibertat  tornarà a somriure per a tots. Els Tribunals europeus saben que la mentida i l'acusació repressora   formen part de tota guerra bruta entre un Estat i un poble que fa impossible qualsevol entesa, quan només s'accepta la submissió a l'Estat. En democràcia, la submissió forçada no és regla, sinó que ho és el diàleg com a cultura, el respecte a la tolerància,  i els drets humans, a més de preguntar al poble mitjançant sufragi universal   per decidir les grans qüestions, en lloc de reprimir una votació a cops de porra policial. Les democràcies, a diferència de l'Estat espanyol actualment,  saben que la llibertat és innegociable. Passi doncs aquest via crucis d'empresonaments, encausaments i detencions. Torni amb la pasqua de resurecció la sensatesa  a l'Estat que ha provocat el calvari i l'ús  dels símbols religiosos militaritzats per vestir-se de fidels a conveniència de la crueltat exercida contra el poble de Catalunya i els seus dirigents llurs.

Irregularitats a la cacera de Puigdemont

La vicepresidenta que s'ha fet càrrec de la Generalitat per delegació de l'auto proclamat President M.Rajoy, mostrava ahir tarda la seva satisfacció per la detenció de Puigdemont en territori alemany dient que l'estat de dret funciona. Suposo que ja deuen estar preparant la desfilada del pres per la Castellana  per exhibir Puigdemont com el trofeu guanyat en una cacera de frontera en frontera. Soraya Sànez de Santamaria repetia exactament el mateix que deien els titulars i editorials de El Mundo i l'ABC. Cap diferència. Sempre quedarà el dubte de si va plagiar els titulars en les seves declaracions, van coincidir  en dir tots els mateix  o els diaris van posar el que ella havia decidit.  El que és curiós d'aquest affaire és que la Jutgessa d'instrucció que li va rebre declaració    ha manifestat que veu improcedent la seva extradició. Però encara n'hi ha més. Els membres del CNI que el seguien no tenien permís per operar en territori alemany, es movien amb diners dels fons reservats sembla i a més van posar un detector gps al cotxe de Puigdemont per tenir-lo localitzat, cosa que tampoc podien fer. Massa irregularitats que poden donar lloc a una nul·litat de la detenció  i el rebuig de la petició de lliurament del  prófugo de la justicia española. Detingut Puigdemont es pensen a Madrid que ha tenen resolt el problema català, i es recomana, més aviat exigeix al Parlament elegir nou President. Tenen pressa per situar a la Generalitat amb un govern que es deixi tutelar per el govern central. Rajoy i Montoro tenen pressa per  fer aprovar els seus pressupostos 2018 i necessiten pacificar el tema català. De fet  aquest tema ja no interessa als espanyols. n'estan farts. Preocupen molt més la corrupció i l'atur, la precarietat i els baixos salaris.  Però Montoro i Rajoy saben que Espanya està en fallida i necessiten els diners dels  catalans  per atendre el deute, al menys els interessos que no poden pagar com  no sigui amb noves retallades.  Han de prometre coses que saben són impossibles ara, com és la rebaixa fiscal. Volen comprar voluntats i la gent comença a pensar que amb tot això amaguen alguna cosa. Ara cal escriure als nostres presos i dinar-los ànims. L'adreça del President Carles Puigdemont és JVA Neumünster, Boostedter Strasse 30 a 24534 Neumünster, Deutschland,

l'error d'humiliar Catalunya

Eduardo Inda diu a La Razón que volíem esquarterar Espanya per instaurar un nou règim    que s'aproximarà més en repressió al totalitarisme del franquisme  que a l'Espanya del 78. Inda diu això per justificar que el Jutges i els Fiscals  han mantingut -segons ell- el to de l'Estat. Per la seva banda, Andrea Levy, diputada del Partit Popular al Parlament de Catalunya ha manifestat que la detenció de Puigdemont a Alemanya és una 'demostració de que l'estat de dret funciona'. Per Ley, el procés ha mort perquè ha fracassat.  L'ABC celebra en portada que 'Alemanya acaba amb la fuga i farsa de Puigdemont. En la seva editorial el diari diu que la farsa ha acabat i que la justícia espanyola és imparable,  a més d'afirmar que la Unió Europea no tolera la crisi separatista.  I ara s'acusa de violència a la gent que ahir protestava i patoia càrregues policials, callant l'existència de infiltrats per provocar actes violents, que són els titulars que necessitava la premsa espanyola anti catalana. Ara per ells hem passat de la resistència pacífica al radicalisme i la il·legalitat. El mateix diari porta a tota plana un article de Mariano Gomà de Societat Civil Catalana que equipara Puigdemont amb el surrealisme, augurant un escenari de noves eleccions autonòmiques, tot el contrari del que demana el President del Parlament Sr. Torrent. Per Gomà la iraccionalitat i la deformació surrealista ens han conduït a un món irreal. El Mubndo parla del prófugo bajo la ley, en un editorial en el que diu que "es reconfortante constatar que la Justicia y la ayuda policial funcionan", doncs per a ells Puigdemont  voli burlar les lleis i el sentit comú, doncs s'ha sentit impune atemptant contra la integritat de l'Estat espanyol, en totes les seves passes cap a la independència unilateral. La frase lapidària de l'editorial de El Mundo és  "Fuera de la ley sólo hay lágrimas". Per els diaris espanyols és ben clar que Puigdemont va impulsar des del propassat 6 de setembre  i vivia en la il·legalitat. Felipe Gonáles ha acabat reconeixent , tard però, que humiliar Cataluna és un error, dient que 'empresonant no és guanya res' També ha dit González :" Poner el poder en manos del Juez ha sido un error". S'han seguit idees de via estreta   que no aporten cap solució. Ara si que s'ha acabar la revolució dels somriures. Ara comença la contestació popular, la mobilització permanent contra la política del govern espanyol i una manera de veure la justícia. Amb aquestes manifestacions, els diaris espanyols passen per alt que  l'ideal democràtic no consisteix en la repressió judicial de fets polítics , sinó com diu Mario Oetheimer, en el respecte als drets humans, essent el pluralisme un factor d'harmonització. A més, segons Tomás Prieto, els drets humans són el primer contingut moral obligatori per a qualsevol sistema jurídic. S'apliquen aquests criteris a la Justícia política espanyola?  Millor que la premsa anti catalana reflexioni el que diu i el que publica. Ofenen més que humilien, no són el marc idoni per el desenvolupament del marc de la dignitat humana. I el més greu, és que amb la seva bogeria d'atac contra els polítics independentistes no s'adonen   del trist paper que estan fent de situar  Espanya internacionalment en la total involució democràtica i pèrdua de seny.

No demanem pietat. Volem llibertat!

S'ha atacat de colpisme el procés sobiranista català. El dirigent de Ciudadanos, Sr. Rivera ha dit avui que el separatisme és la destrucció de la democràcia europea, i amb aquesta manifestació sense sentit ha emès un Twitt comunicant la seva alegria per la detenció del President Puigdemont a Alemanya. Jo recordo que el 1983 tant Santiago Carrillo com José María de Areilza van reconèixer que encara erem a la transició. Feia vuit anys que la vida política espanyola evolucionava cap una democràcia, plens d'obstruccionisme i temptatives involucionistes. Però per anar cap a la democràcia cal allunyar-se de la dictadura, cosa que no s'ha fet a Espanya, doncs tant el PP com PSOE no han volgut donar un pas per apropar-se a Catalunya i trobar una solució enraonada al tradicional conflicte Catalunya/Espanya. Era necessari afermar la llibertat com a primeríssim valor i principi del que es vol. La llibertat sabem tots que és el basament de la dignitat. Sense llibertat no hi ha democràcia ni dignitat, ni es poden defensar els drets de la ciutadania i menys assegurar el respecte dels pobles lingüística i culturalment  minoritaris dins d'un territori o Estat que no reconegui la pluralitat nacional. Ara s'ha posat de moda anar contra tota  manifestació nacionalista, per molt pacífica i democràtica que sigui. Però Espanya definida com a nació, com  França també, equiparant nació a Estat repressor del nacionalisme minoritari representant de la diversitat de la població, no han volgut entendre que també els afecta tota crítica que llencin contra el nacionalisme  en un món inter relacionat i global. Les coses a Catalunya s'han conduït a un punt que ha fet obligatòria la ruptura amb el passat polític i social nacionalista espanyol de conseqüències tant negatives com les que avui patim. Corrupció, hàbits dictatorials i intolerància són les mostres d'un estil de govern i d'unes actituds que han tornat. La detenció a Alemanya del President de la Generalitat a l'exili  Carles Puigdemont, recorda la del President Lluís Companys. Precisament ara fa 28 anys que la República Federal Alemanya va demanar perdó per haver-lo detingut i lliurat al règim de Franco. Esperem que amb Puigdemont no facin el mateix, lliurant-lo a un règim que pretén resoldre el cas dels catalans amb actuacions policials i judicials. El socialisme guanyador de les eleccions generals del 82 no va crear la síntesi entre evolució i ruptura, quedant-se en  un canvi formal i relleu de persones al govern,  amb una evolució de lent recorregut que no impedia el retorn dels que havien vestit les camises del movimiento. Seguim vivint a Espanya sota una democràcia amb llibertat limitada dins d'un ordre definit pel conservadurisme governant, que mal permet viure la democràcia sense demòcrates i conversos de darrera hora per no perdre posicions de privilegi. No s'ha fet la ruptura amb la dictadura ni s'ha construït una democràcia social. No s'han portat demòcrates als llocs de responsabilitat pública, però si funcionaris afectes a un règim de dubtós per superar la transició, que és el que interessa a les oligarquies financeres i industrials com  abans a els grans terratinents. Aquesta resistència per no allunyar-se de aspectes de la dictadura que permeten la construcció de relats acusatoris sense base i penalitzar el pensament polític, és el que ha permès convertir en delicte un operació política reconeguda en dret internacional. La detenció ara de Carles Puigdemont, unida a la dels ex Consellers i dirigents socials que són a la presó d'Estremera i a la d'Alcalà Meco, lluny del seu país, tractats  com a delinqüents comuns de gravetat, mostra una vegada més la deriva autoritària de la democràcia espanyola que això si, s'allunya de la de ocràcia europea dels drets humans, la tolerància, el diàleg i la negociació per resoldre diferències. Confiem que els Jutges alemanys siguin perfectament independents de pensament i judici, de manera que el President Puigdemont sigui lliure  de tot càrrec a la Unió Europea i els Jutges espanyols vinguin obligats   a alliberar tots els polítics catalans empresonats i respectar la voluntat democràtica del poble català expressada a les urnes malgrat les pressions, prohibicions i exclusió del debat polític de candidats empresonats sense judici i sense condemna.

odi i revenja?

Catalunya no està sola rebent cops de porra i veient empresonar els seus dirigents polítics. Fa uns dies que es veia venir aquesta situació, i més desprès de la sessió d'investidura  que no es pot seguir celebrant  amb el candidat  Turull ara internat a la presó de Estremera. Ahir van ser agredits periodistes durant les càrregues de Mossos de Esquadra, algun ferit greu. a les proximitats de la Delegació del Govern a Barcelona. La indignació per l'empresonament de polítics catalans ha omplert els carrers i places de tot Catalunya. La democràcia, com diu en Comin, és innegociable. Ara la situació és de Drets Humans o de dictadura. I som camí de la dictadura amb la involució autoritària de l'Estat espanyol.  Sorprèn també que els dirigents polítics i sindicals d'Espanya guardin silenci i no tinguin cap reacció davant el fet consumat d'empresonar per raons psicològiques i ideològiques. LA indignació és ara transversal.   L'actuació de l'Estat espanyol inadmissible en una democràcia europea. S'han allunyat de la democràcia tal com la defineix el Consell d'Europa. Catalunya no es rendeixi continua perseguint el seu futur encara que hi hagi vents que bufin en contra. No volem una Catalunya sotmesa al caprici del govern espanyol. Hi ha intel·lectuals que som davant un cas de llibre d'investigació. Espanya només es perjudica  ella mateixa permeten el que està passant. És la causa de tots els catalans. Fereixen l'orgull català i humilien les institucions, impedint avui la investidura de Turull com President de la Generalitat. Ara és el moment dels ciutadans que lluiten per una mateixa causa, per  la democràcia i el respecte als drets humans. És la millor resposta a l'atac de l'Estat espanyol que es refugia darrera el compliment de la legalitat  per posar totes les traves possibles a la política catalana. Volen que Catalunya es deixi sotmetre al seu dictat i saben que no ho aconseguiran per moltes accions legals que intentin, quan  les institucions catalanes i els ciutadans estan amb la llei que garanteix els principis democràtics. Ara és el moment del recolzament moral dels empresonats i la dignificació  de la política catalana.  Cal recordar com deia també l'ex president del Parlament Sr.  Rigol que el Parlament e Catalunya representa el poble,  i no pot deixar-se fer per la  policia política i que altres decideixin la política catalana, malgrat les temptatives de  paralització i destrucció política de la dreta espanyolista a Catalunya. Inadmissible que amenacin amb accions legals contra el President del Parlament per aturar la sessió i impedir declaracions i debat.

Manuel Valls contra les reivindicacions catalanes

Aquest diumenge  es van concentrar davant l'estació de França de Barcelona uns 5.500 mil     manifestants pro seny de Espanya a Catalunya, és a dir per què res no canvi, precisament quan es comença a parlar de la reforma de la Constitució per resoldre el conflicte català. Un mal pas, a més acompanyat d'agitadors i un  orador català  ex socialista de nacionalitat francesa, en Manuel Valls que va deixar penjat  Hollande per veure si el contractava Emmanuel Macron, el nou líder de les dretes franceses guanyador de les presidencials.  Fen gala d'una notable ignorància de la història i la realitat de les reivindicacions catalanes, en Valls es va atrevir a dir que el nacionalisme és la guerra. Evidentment el Sr. Valls es va confondre de nacionalisme, perquè més pacífic que el català no n'hi ha al món. No vol que  Catalunya se separi de Espanya i va atacar les forces separatistes que no es diuen així, sinó independentistes o republicanes.Un altre error en el seu discurs en el que va silenciar les queixes socials del poble tan català com espanyol. No va dir en cap moment que la Catalunya és diversa i plural. Tot ho va veure per el prisma de les dretes hostils a Catalunya que l'havien convidat a l'acte, i a les que es va afegir un sector socialista pro espanyolisme i d'una Constitució que discrimina Catalunya. El ridícul d'aquest ara diputat francès fou escandalós. La mala imatge d'un socialisme no dialogant, impositiu i intransigent amb el dret del poble català a l'autodeterminació que reclamava fa anys un partit socialista català, és la que va portar Valls a l'escenari. No va valorar les anteriors declaracions de M.Rajoy dient que Espanya no anirà a cap cimera europea on sigui Kosovo. Sens dubte, és la confirmació de que hi ha un socialisme afí a la dreta hegemònica i hostil amb Catalunya, poble sense Estat que mobilitza poca gent. Una dreta que vol disputar els carrers amb les esquerres. Valls és deixeble dels  partidaris del centralisme. Tot té una explicació vista l'estructura del partit d'on venia. Això pot estar be per França, si be no per els occitans i els bretons que també foren assimilats per França, i menys encara per la gent de la Vall d'Aran que també tenen dret a reclamar la seva independència.

Lideratge no equival a confiança

Hi ha qui es molesta per què qui va guanyar molts diners a Cuba a l'època del tràfic de negres que descriu Joan de Sagarra a la seva novel·la La vida privada, veu ara despenjada la seva estàtua d'una cèntrica plaça barcelonina. Eren els temps de les colònies conegudes com Las Españas. També eren temps d'odis i incompetències, dels deures religiosos que cultivaven  la hipocresia, com avui.No existeix ara la rigidesa moral que impedia el gaudir del cos lliurement.  El feminisme estava prohibit. No existia com ara. L'homosexualitat no sortia de l'armari, considerada llavors degradació. Tot quedava en la discreció i el secret. Les situacions de conveniència eren la regla. Per a molts l'important era anar al costat del Bisbe. Avui gairebé en fugim, com també de la mecànica religiosa que descrivia en Joan de Sagarra. En els nostres dies cal aparèixer a la foto en un acte oficial, que se't vegi bé i si pot ser de costat com en Julio Iglesias. També és important per molts polítics aparèixer en la foto darrera les pancartes de capçalera de manifestacions. El problema per alguns que es diuen d'esquerres és  posar-se al costat dels contraris quan s'ajunten amb els del 155. No els hem vist avui per la tarda defensant l'escola catalana als que eren a Madrid a la manifestació espanyolista  de SCC que ha punxat amb l'excusa de la pluja, mentre a Barcelona i al mateix Madrid la gent omplia els carrer cridant contra la política social de dretes de Rajoy. Pensions a l'aire, seguretat social compromesa, dependents sense ajuts, manca de centres i residències per la gent gran, excepte la vida en els bars jugant al domino o a les cartes amb cigrons. Rajoy era avui a Marbella  amb els del seu partit i l'han tret per la tele dient que no s'ha de derogar la presó permanent revisable com pretén el PSOE. També hem vist per la tele al telenotícies com segueixen explotant el cas del pescaíto, el petit Gabriel, la qual cosa omple  i no s'ha de parlar de la corrupció del Partit Popular ni de la  descoberta a Catalunya. No hi ha cap misteri. Convé tapar i tot serveix. Una certa perversió s'intueix en tota aquesta manera de fer, quan ens amaguen la situació econòmica d'Espanya de la que parla en Sala i Martin, quan el despatx fundat pel Ministre d'Hisenda aconsegueix que la Jutge que tramita el cas Ronaldo hagi d'acabar donant explicacions com si estigués prevaricant. Quina és la veritat i quina és la mentida?   Per què el Sr. Urdangarin no entra a la presó?  Què hi fan els nostres Jordis, en Quim i en Oriol ?Serveix d'alguna cosa tenir-los tancats lluny de les famílies? Volen que estiguem avesats a no moure'ns i acceptar en silenci el que ens manin des de el Govern Central. Per això serveix el 155. Són dies en que les veus s'aixequen, també contra l'actuació de l'Ajuntament de Barcelona. ERC d'Alfred Bosch ha plantat cara a les idees que dicta l'alcaldessa Colau, els veïns del barri de senyors benestants de Sant Gregori Taumaturg han descobert que la alcaldessa fa carrils bici amb diners que ha tret de la Unió Europea. I les queixes ja hi són. Els empresaris perjudicats pel no als hotels poen demandes i ja es calcula en bastants cents de milions el que haurà de pagar la ciutat com indemnitzacions, mentre el pla d'habitatge social no funciona, la assistència social als que viuen en la pobresa tampoc funciona, la renovació de la Guàrdia Urbana no es veu clara i el funcionariat de l'Ajuntament s'envelleix. Existeix una radiografia crítica de la política municipals dels comuns, doncs no funcionen els espais participatius, encàrrecs a empreses dels afins al govern, silenci sobre assessors, comissionats anomenats a dit i molt més, cap moviment per la protecció mediambiental ni la creació d'un teixit d'economia solidària, que ja existia per iniciatives d'ONG's. Ada Colau no aprova. Ha volgut lideratge i ha oblidat  desenvolupar un espai polític al servei del poble, sense exclusions. No disposa de majories  que l'avalin i en canvi creix el descontent. No ha sabut construir una majoria social de republicans d'esquerres per una república de drets socials i començar a construir república, sense buscar tant la foto al costat del Rei Felip VI. Els seus errors estan generant una crisi municipal que hauran de resoldre nous polítics oberts al canvi d'aquesta actual equidistància i ambigüitat inoperants i  inútils.

treient i posant tramvies

M'ha deixat sorprès que existeixi a l'ajuntament un Consell Assessor per la Transparència amb funcions de guardians de l'ètica municipal.  De fet és més incomprensible la seva funció quan resulta que la premsa ens descobreix que entitats properes a l'alcaldessa reben substancials quantitats per encàrrecs i no sabem què més.  Comencen a saltar interessos no estrictament polítics ni d'estructura de govern, sinó partidistes. No és gens bo que això passi en ajuntament se suposa dirigit per un grup d'esquerres, apart de la imprevisió en la ja anomenada guerra del tramvia Colau. Hi ha alguna cosa que no funciona be a l'ajuntament. Però a l'hora de la veritat hi ha un repartiment de càrrecs que no es correspon amb el que esperava la ciutadania. I mentre tant els carrers es van omplint de manifestacions. Tindrem un cap de setmana agitat amb la concentració de pensionistes, la de la defensa de l'escola catalana, la constitucionalista, alguna més veurem per demanar expressament la llibertat de Quim Forn per què pugui ser tractat en un centre sanitari adequat de la tuberculosi que ha contret a la presó. Al Parlament tot continua igual, la dreta, histriònica. Els socialistes  amb el Constitucional al cap. El govern espanyol neguitós per què se li acaba el temps i es queda sense pressupost 2018 si no s'arregla el tema català i corre el perill de perdre el poder si ha d'anar a eleccions. Al Parlament català no hi ha una guerra de poder com a Madrid,. Es defensa la dignitat d'unes institucions i la llibertat parlamentària, malgrat les decisions judicials que impossibiliten una investidura. El govern central continua negant-se a dialogar amb Catalunya, mentre segueixen amb la política de repressió selectiva.  Res a favor doncs si a més, com hem pogut veure i sentir, en el debat de les pensions d'aquest matí, M. Rajoy no aportava més que paraules. La gent jove vol un canvi. Gent jove i gent del món del treball. A l'estranger el Tribunal Europeu dels Drets Humans, del Consell d'Europa, ens ha dit en la sentència del cas de les fotografies del rei emèrit i la reina cremades amb la imatge cap per vall, que ni odi ni injúries a la Corona. Que la interpretació espanyola de la llei penal és antiquada i no ajustada a la del dret europeu. Seguirem doncs fent manifestacions sense distinció de classes fins que puguem ferm democràcia.

rebuig a l'autonomisme feudal.

La gent torna a ser avui al carrer  reclamant el dret dels catalans a constituir una República.  El crit és "ara,  república". Són les entitats, no els partits els que mouen la ciutadania.  Tots sabem que la normalitat no tornarà en temps, que tornar al discurs autonòmic, com diu Clara Ponsati, és un pensament equivocat, per què la repressió no pararà. Haver-se desdit davant els Jutges de la Declaració de la República catalana, encara que no s'hagués implementat  no és normal en líders polítics que volen seguir sent-ho. Tampoc és normal ni coherent declarar la independència i poques hores desprès acceptar la jurisdicció de l'Audiència Nacional espanyola. i deixar-se empresonar. Hi ha ara una història per escriure que no se solucionarà amb moviments organitzats de dretes catalanes  forçant l'aparició d'un fals populisme  aprofitant la oportunitat de les eleccions municipals. Ara la peça clau és apoderar-se de la Ciutat de Barcelona, la Capital de Catalunya. Tots els partits ho saben. Els primers C's per què els sondeigs de vots els son favorables a novell de l'Estat per superar el PP i fer-se amb el poder. La dreta que s'anuncia, disfressada de centre esquerra també és electoralment parlant un element  creador de distorsió. No compta amb el vot dels treballadors ni de la gent d'esquerres, excepte els reconvertits.  Massa llistes optant pel mateix càrrec, per control·lar la ciutat, no és fer ciutat. Necessitem ser forts per impedir que la dreta monàrquica es faci amb la Capital de Catalunya, i alguns aspirants  s'ho haurien de pensar abans de tirar endavant una acció de dispersió i divisió del vot el mateix sector.   Seria un acte insolidari amb la història que volem escriure per què facilitaran i  permetran que l'escriguin des de Madrid. On no es practiquen els valors republicans  i es promou el populisme unipersonal i unidireccional, s'infla la pròpia realitat, sense preveure res si no resulta o si es fa mal a la causa catalana.  Cal tenir clar que l'Estat no dona garanties de construir el que volem i ho acaben de demostrar amb el programa per l'habitatge recentment aprovat pel govern espanyol  interferint.-se en el programa municipal de Barcelona. Ens hem d'aglutinar amb aquells que compartim els mateixos  eixos de la política catalana, noi em els que en volen introduir de nous  que són vells i no participen de les reivindicacions socials. Les unions d'esforços exigeixen obrir portes als que en ocasions no s'escoltarien els altres, per discrepàncies de tàctiques, estratègia i plantejaments prioritaris.   La política ha de servir per construir a més un nou Pacte Social que les dretes mai  voldran fer si no es veuen perdedores.   El règim del 78 s'aguanta per la força el poder de que disposa encara avui el PP, tot i que els pensionistes, les dones, els estudiants i els funcionaris se li rebel·len. Però el temps fuig més que passa i el temps per la nova construcció política de Catalunya i d'Espanya ensems, és ben a prop encara que no ho sembli. Ens cal Determinació, constància, tossudesa, esperança i confiança en nosaltres mateixos.

temps convulsos

Ahir, durant l'acte commemoratiu del 95 aniversari del PEN CATALÀ es van llegir texts dels seus  anteriors presidents. Manllevo un d'ells en el títol d'aquest post, com ahir les últimes paraules de la presidenta Carme Arenas en el discurs de cloenda de l'acte. Es va parlar molt dels drets lingüístics i de la feina, bona feina desenvolupada per en Josep Mª Terricabras a la Declaració de Girona. Els drets lingüístics tenen suport internacional i ara davant la Unió Europea milers d'europeus demanen que es faci política de protecció de les llengües minoritàries. Els temps convulsos, avui com fa molts anys, venen de les rivalitats incomprensibles, dels murs invisibles que es creen entre pobles, i les males pràctiques d'una administració no consolidada al servei de l'estatus. No existeixen les confluències ni les actituds necessàries per refer una democràcia  de cultures i llengües encarades per què el poder no vol que flueixin plegades, com diria Ilija Trojanov. Exaltar els ànims en nom de la identitat superposada als pobles, negant tota confluència, per què no es vol renunciar al conflicte  i acceptar la confluència que és beneficiosa per tots de l'intercanvi   dels coneixements, els avenços i la cultura. Tancar files i defensar els valors propis, els mites propis és destructor de les civilitzacions i un aïllament que marca un retrocés  oposant-se a les aportacions creatives dels altres. Aquesta situació Trujanov la qualifica com la retòrica del conflicte. I ens fa pensar en el seu treball sobre els fruits oblidats de la migració que ahir s'obsequiava als assistents a l'acte el PEN CATALÀ que moltes adquisicions culturals han vingut a la nostra civilització i les hem incorporat a la nostra cultura per la confluència migratòria  també de les idees que conforma el nostre present. A les elits no interessa la diversitat, però si els beneficis econòmics de la globalització que controlen. Ara ens trobem que el Parlament de Catalunya suspèn l'acte d'investidura programat per dilluns. El candidat a la investidura  no sortirà de la presó  i no podrà fer el seu discurs. Seguim en els temps convulsos d'una democràcia limitada als interessos del govern central. Millor anar a noves eleccions, encara que no ens agradi, per què el poble digui una vegada més el que vol que es faci i desautoritzi el govern espanyol.

callar no serveix com arma de defensa

Ahir es va aixecar la veu de la dona. Drets i igualtat en tot. Respecte com a persones, prou de masclisme. Una altra manera de governar.  Es reclama qualitat democràtica, un país més just, democràcia de veritat per a tots i per a totes. Aquesta veu exigeix la transformació del model econòmic que no garanteix cap mena de progrés per l'objectiu d'especulació i abús social, i a més no és sostenible mediambientalment. Una nova política democràtica, participativa, sense corruptors ni corruptibles. Més espais de deliberació ciutadana. Compliment de les regles de transparència              i de bon govern.  S'ha de lluitar per un treball digne i de qualitat al costat dels moviments socials. Exigir als empresaris, com demanen els sindicats dels treballadors,  fer empresa i crear llocs de treball dignes, per potenciar els sectors productius i no l'economia especulativa. Hem d'exigir un salari mínim interprofessional avui de 1.000 Euros dins d'un marc de negociacions  col·lectives i convenis d'àmbit català. Posar en marxa les institucions de Treball que vetllin per el compliment de les obligacions empresarials, per garantir els drets laborals, com reclama Comissions Obreres, la salut en el treball, combatre l'explotació i l'assetjament sexual, moral, físic o racista i discriminatori en els centres de treball. Tota aquesta situació ens exigeix  deslligar-.nos del règim corrupte que explota els treballadors, i estem obligats a construir una nova república social. democràticament avançada, progressista, laica i socialment justa implicada en la consecució de la Catalunya lliure i l'Estat propi.

contra el cinisme i la hipocresia

Avui és el dia de la vaga internacional de la dona. Són moltes situacions que es troben en l'ampli  dossier de les queixes de les dones. Menystingudes, maltractades, o com diuen a Espanya ninguneadas. Les esquerdes i traus de l'Estat i dels seus interessos són cada dia més fortes i permeten definir Espanya com una democràcia que no vol passar per ser d'aparença, propera cada dia més d'un autoritarisme que malmet tota consideració  com a persones dignes als ciutadans que es reclamen amb dret a la nacionalitat catalana.  A les eleccions autonòmiques  municipals espanyoles de 2015 vam veure com el PP va presentar  molts líders locals imputats per corrupció com candidats. El fet de trobar-se imputats i pendents de judici no fou cap mena de impediment per  participar i resultar elegits, considerant el PP inapreciable el cost electoral (El País, 20 de març de 2015). Veurem com es produeixen tots plegats el 2019. És possible que el possible que han manipulat i enganyat ara els surti contestatari. L'ex primer ministre   portuguès Francisco Pinto Balsemäo havia dit el setembre de 2007, en ocasió de rebre el premi Calvo Serer que l'escletxa entre inforicos i infopobres creix més cada dia. Som en un món en canvi on el socialisme clàssic, més preocupat per els resultats electorals i la política a curt termini, no s'adapten al canvi social, la lluita contra el canvi climàtic i lluitar contra la pobresa amb eficàcia. El 2009 i el 2015  l'espai socialista va deixar escapar a Europa dues bones oportunitats per l'afirmació del socialisme democràtic a la Unió. Van poder les ambicions personals a la necessària tasca col·lectiva? Ha pogut passar això també a Catalunya aquest 2018? Podem fer quelcom més que defensar la identitat nacional  com a dret irrenunciable i convertir-la en un factor bàsic de cohesió? Això vol dir més participació democràtica i renovació política.  Catalunya ha de poder cercar i construir el seu model, fent un pacte o contracte de govern amb els ciutadans, sense oblidar la necessitat d'un canvi social i cultural imprescindible per aquest futur de valors republicans, sense pressions criminalitzadores i atemoridores de l'Estat espanyol que no respecta en ple segle XXI la voluntat política del poble català. El cinisme i la hipocresia política han de desaparèixer de la política  a Espanya i a Catalunya, sens dubte. Hem de donar tots plegats un  nou sentit a la democràcia obrint perspectives reals de futur aplicant l'acció transformadora dels Drets Humans i el respecte a la dignitat de les persones, prenent el municipalisme com a base d'una política municipal democràtica i d'esquerres.

dretes hostils a la República

No en tenen prou volen decidir els perfils dels candidats  a  President de la Generalitat.  Diuen que han rescatat la democràcia amb el retorn a la llei i segueixen negant tot diàleg amb l'actual representant polític del poble català. El menystenen i el volen obligar a  fer la política que interessa al govern espanyol.  Han titllat de far-sa la proposta de investir candidats que són a l presó. Ni Jordi Sànchez ni Oriol Junqueras, diputats electes del Parlament de Catalunya, veuran aplanat el camí per a una hipotètica investidura. Diguin el que diguin els juristes es troben en presó preventiva i d'aquesta situació no en surten. La hostilitat de les dretes espanyoles contra la política catalana és oberta i més ample que mai. PP i C's, amb la complicitat d'un PSOE que ja ha oblidat o abandonat la proposta de l'Espanya plurinacional, rivalitzen per impedir que decidim  lliurement a Catalunya les nostres relacions amb l'Estat. Ni Granada ni Toledo a nivell de pactes són avui res més que uns papers inaplicables. No estan construint una Espanya per la democràcia social i no volen compartir l'Estat que s'han atribuït en propietat exclusiva. Practiquen el bloqueig sistemàtic amb el 155, amenaces de fer-lo més fort i ostentació de força i poder. L'Estat no ha mostrat cap  eina política  favorable al diàleg. El cap de govern no té més discurs que el de exigir un govern amb gent no involucrada amb processos judicials. Discriminació   il·legal si no s'han produït   ni decretat inhabilitacions per exercir càrrec públic. L'Estat no està doncs disposat a facilitar la transició de règim a Catalunya, ni a fer una política més clàssica que no descarti la amnistia si els Jutges ara  decideixen que la presó preventiva és el millor remei o mesura per frenar  idees, partits, candidats i república catalana. Sembla que des de la Moncloa ens envien el pla d'usos i serveis del Parlament que no permeten discutir. Però el Parlament és l'expressió de la democràcia a Catalunya. No ho és la llei espanyola. La llei saben que no és la democràcia. Democràcia es llibertat i participació política sense traves ni discriminacions. Però l'Espanya oficial segueix sense comprendre que Catalunya no sap viure sense llibertat  oi es proposa capgirar com sigui la voluntat dels ciutadans i ciutadanes. Som encara un poble desqualificat per els que es consideren unilateralment una necessitat històrica, quan el que necessitem és resoldre la vida social, donar més empenta a l'economia catalana, posar en vigor tota la legislació aprovada al Parlament que ha suspès el Tribunal Constitucional abans del 155, a demanda del "gobierno español". Que Catalunya esdevingui República davant la impossibilitat de resoldre les diferències i problemes creats per l'Estat a Catalunya i que  l'Estat i el seu govern no vulguin reconèixer  que lo social i la democràcia passen abans que la guerra de la pàtria constitucional i la pàtria a seques. Les lleis, els règims, les constitucions, els Estats no són eterns ni immutables. Ara l'Estat ha impedit una vegada més a Catalunya seguir avançant en la seva renovació política i institucional. Les amenaces no serviran de res a un poble que ja ha rebut fort en la història i coneix el que significa viure sota el poder de l'estat espanyol que no reconeix Catalunya. Han volgut desmuntar la República Catalana que ara reneix a l'exili i s'han trobat amb un poble que no renuncia a ser català ni a governar-se amb d'una democràcia plural.

LLops, prestidigitadors i ingerències

Les interferències i ingerències de M. Rajoy  i el seu govern, amenaçant els diputats rebels del Parlament de Catalunya i impedint la lliure elecció de President de la Generalitat, fidel a l'obediència republicana, impedeix també recuperar la societat trencada i curar la fractura social provocada amb l'acció demagògica anti catalana i els crits de "a por ellos" o "Viva España" que l'acompanyaven. S'ha volgut imposar un artificial i sense contingut clar patriotisme espanyol a crits i cops de porra, ignorant els cridaners lo poc fiable que és la gestió dels interessos públics de l'executiu de M. Rajoy. Critiquen que portem 69 dies discutint i negociant la presidència i el futur govern de Catalunya. Emboliquen la opinió pública intentant presentar Artur Mas a la Televisió com oposat a Carles Puigdemont, aprofitant que parla de engany, d'un simbolisme i d'una irrealitat que la gent encara no ha digerit. Però del que no parlen és del les dades del baròmetre del CEO que declaren la Monarquia espanyola amb el govern  de M. Rajoy, i la banca les institucions menys valorades a Catalunya, a diferència de les Universitats, Mossos d'Esquadra. Des de Madrid exigeixen govern a Catalunya i proposen noms fins i tot com el d'Elsa Artadi.   No volen càrrecs de gent implicada en assumptes judicials malgrat que no han sigut inhabilitats.  L'horitzó judicial penal sempre a punt. La Fiscalia de l'Estat a l'aguait de tot el que facin els nous diputats catalans. Diputats segueixen a la presó acusats públicament de rebel·lió i sedició, sense que s'hagi celebrat un judici just, amb proves de càrrec i descàrrec, amb totes les garantoies i sense retards, com exigeixen els cànons internacionals establerts a la Declaració Universal dels Drets Humans i la Convenció Europea dels Drets de l'Home i les Llibertats fonamentals. No tenim govern estable escollit amb l'exclusiu  vist i plau del Parlament. El govern de l'Estat vol un govern a Catalunya  patrocinat per un esperit unionista, merament autonòmic, sense importar-lis el desgovern creat per aquesta actitud del govern central. Les indústries. la Fira el MWC, els negocis, els serveis no noten el desgovern ni la manca de President electe a Catalunya. L'economia funciona creant riquesa i els ciutadans estan a l'espera de que el govern Rajoy deixi de interferir el Parlament i accepti que el nacionalisme democràtic no és racisme ni confrontació que és el que no ha sigut la catalanofòbia desfermada a tota Espanya per pressionar i perjudicar les indústries catalanes que els compren les matèries primeres. El Govern, com diu Josep-Lluís Carod Rovira, ja el teniem fins que M. Rajoy va adoptar la mesura excepcional de dissolució del Parlament elegit democràticament per la ciutadania catalana, auto designant-se President de la generalitat destituint el M. H. President Carles Puigdemont, anul·lant el poder autònom de la Generalitat amb l'aplicació considerada arbitrària de l'article 155 de la Constitució espanyola. Encara que recorrin  i impugnin tots els acords del Parlament, el que és clar és que la deriva autoritària de l'Estat amb l'obsessió d'aturar la política rebel de Catalunya, generar conflicte rera conflicte amb aquesta ceguera de poder, permetre que cada dia augmenti la xifra de pobres i mal pagats, pensions de misèria que moltes  ni arriben al salari mínim espanyol de 726, insuficient per mantenir una família, quan a França ja passa de 2.200 euros, només són mostra d'un retard i d'una mala pràctica política. Rescats bancaris, d'autopistes, d'errors de la contractació de l'Estat, desmesurades despeses en armament i en luxe exterior, liquidació de la guardiola de les pensions, política fiscal favorable als evasors i a les SICAV, i molt més dispendi del que  no se'n parla, però restriccions i polítiques fiscals dures amb els treballadors assalariats i pensionistes. Aquesta tampoc és la Catalunya que volem, si és el futur que ens té preparat el govern de M. Rajoy que noi vol deixar anar el control i domini de la política catalana.