Paranoia imperfecte del poder

Aquesta tarda m'assebento de que ola Fiscalia ha convertit una massiva mobilització  ciutadania amb càntics, y flors en una manifestació multitudinària susceptible de ser perseguida com delicte de sedició.  No han sigut capaços de separar la manifestació ciutadana de rebuig dels escorcolls a la seu de la Conselleria d'Economia i Hisenda i detenció de càrrecs de la Generalitat, les temptatives de fer registre sense manament judicial ni garanties a la seu d'un partit polític que fa molta nosa al Govern espanyol. Han portat els càrrecs a declarar amanillats.No sabem siels han tret les polseres abans de declarar. Hi ha qui diu que no. Algunes fotos que circulen per les xarxes abonen aquesta imatge. S'esperen més detencions en els propers dies, mentre els govertns eurtopeus i els sociis del PP a la Unió comenhcen a veuire les coses malament i que el PP no és tant demòcrata cristià com aparentava a l'hora de buscar soci europeu. I lògicament l'encausament com vulgars colpistes dels capdevanters de les entitats que més mobilitzen l'amor per Catalunya, en Jordi Sánchez i en Raimon Cuixart, sense importar que ,més tard un Jutge prbablement hagi de arxivar el procedimient penal per manca d'entitat penal i proves suficients per dir que han produït un delicte tan serverament castigat pel Codi Penal. Públicament s'ha vist que ambdós acusats ajudaven a  mantenir la ciutadania quieta i a l'espectativa del que passava a la Conselleria. Fer política de mobilitzacvió de pau i tolerància no és tumulte. Tampoc poden ser declarats responsables de les punxades de rodes fetes  sense que ningú hagi vist res ni identificat cap persona directa i materialment causant dels fets. S'estan treient les coses de lloc per part de la Fiscalia i el GOvern que sembla imposa el que ha de dir i fer las Fiscalia. Els Fiscals coinvertteixen en delicte el quyer diuen els Ministres i el  President Rajoy. Mala política repressiva la del Govern espanyol que tindrà pitjor futur, doncs ens mostra de la regressió política i la demokratura, nom com ja es coneixen les democràcies merament formals que no amaguen un esperit dictatorial dels seus governs. Des de la mort del dictador, com en temps de la dictadura, el carnet de partit o d'afiliat i la obediència i docilitat eren i encara són imprescindibles a tots els partits a Espanya per ocupar càrrecs públics  o anar a les llistes electorals tancades .  La política és obeir consignes. Els càrrecs ben disposats  en una democràcia  deficient no es renoven. Anys i anys de  diputats i Presidents que confonen la política amb la seva finca d'estiueig o la financera de les seves necessitats. Al poder cal saber que només hiu arriben els que superen tots els cops de colsa i totes les ganivetades internes de la competència pel mateix lloc del partit.  Tot és fonamenta en falses fidelitats, conveniència i falsetats. L'important és dispoosar de les armes del poder. L'ambició i ànsia de poder fan nèixer situacions pròpies d'una dictadura. Aquest poder necessita servir-se de la llei. El poder de la llei que atorga la força  coactiva de l'Estat és indispensable per governar sense donar explicacions. És el primer pas per paralitzar la opoosició i que no puguin moure el poder ben assentat. Els polítics en aquestes circumstàncies esdevenen més astuts, desconfiats i amb sed de dominació. Han d'eternitzar els mandatsrepetint-se sense parar, no cedir res, i si cal, clavegueres i joc brut. És el que ha passat fins ara. D'engany en engany. Una democràcia amb aquest perfil esdevé paranoide, per la repetició dels errorts i la resistèncvia dels ciutadans a ser mal governats. La política dels conservadors és la creença en la superioritat de les famílies benestants del franquisme i els seus cadells, la manca de ssensibilitat i de equitat en el tracte per resoldre els problemes del poble. Una poart  molt importantn dfels càrrecs que ni tenen esperit de servei, viu del càrrec fugint dels probloemes de la vida real. Viuen en la conspiració per surar i escxlar,. són la base de la intolerància i la discriminació.No poden entendre que els joves i la gent gran ocupin aquests dies el carrer i vulguin democràcia, votar i justícia. No veuen la justícia i la Fiscalia com  entitats que posin fre al poder oligàrquic quan tota la causa és perseguir urnes i paperetes en lloc de perseguir defraudadors narcotraficants i terroristes. La percepció del poble, és públic, considera la Justícia espanyola en el daqrrer lloc dels 28 estats europeus. Per alguna raó serà que la gent no cregui en la justícia espanyola i no sabem si el govern espanyol  i els mateixos jutges i Fiscals s'ho hna preguntat alguna vegada. la gent catalana ha volgut barrar el pas pacíficament a una ocupació per un cos militar d'uniformats i amb armamentque.es presenta oficialment amb mentida, com col·laboradors de Mossos d'Esquadra, com és la Guàrdia Civil. Els han utilitzat pel servei del poder oligàrquic i els seus interessos, no ens enganyem. El cas català ha revolucionat les cvonsciències demtot un pobloe, iundeoendentiste o no que estima i defensa la dignitat humana i la validesa d'un règim democràtic sincer, transparent i autèntic, com diuen les Nacions Unides, garant dels drets humans i aplicant la equitat i la tolerància, que és la base del  veritable estat de dret. No fonamenta la mentida l'estat de dret. El poble català no accepta que ens vinguin a destruir manu militari i sota les ordres d'un Jutge o d'un Fiscal el legítim poder català, per impedirt l'exercici del vot d'un referèndum d'autodeterminació que .és considerat quelcom protegit pel dret internacional,  imprescindible per les Nacions Unides. Per això sorprèn també que el Ministre  d'Exteriors Sr. Dastris es manifesti davant l'Assemblea General de les Nacions Unides intentant fer creure que la llei del PP està per damunt del dret internacional. És a dir,  que no existeix  o és aplicabolle a Espanya altra dret que el  constitucional. Llavors cal preguntar-se davant aquestra aposta "patriòtica" que hi fem a les Nacions Unides i a la Unió Europea, sino volem aplicar lleis, dret i jurisprudència internacional.  O som o no som. O és que només som per donar imatge i fer quedar bé els qui manen?  Pura política d'imatge.