podem definir le democràcia que volem

Com deia Jordi Pujol en una conferència sobre una visió política des de Catalunya donada a Madrid el 9 d'abril de 1976, "no hem de caure en la vella ferida del ressentiment", recordant les paraules de Manuel Carrasco i Formiguera que l'any 1932 deia a les Corts espanyoles: "Que no espanti ningú el fet de la nació catalana. Nosaltres volem la nació per ser lliures". Avui sabem, negat constitucionalment a Catalunya el seu fet nacional, que la democràcia nascuda el 1976 ha topat en el passat amb l'hostilitat de determinades classes socials i interessos del vell règim, com avui topa també amb la reacció dels polítics conservadors contra la idea de l'igualtat social i dret de la comunitat catalana al seu desenvolupament nacional i internacional, defensant tossudament una idea de superioritat política per mantenir posicions de privilegi. Neguen els drets als mal anomenats ninnundis, ninis i joves que marxen a l'estranger a la recerca de feina quan saben que una democràcia ben construïda obra vies per acollir el jovent i impedir l'exclussió i no condueix als excessos de les irregularitats i la corrupció que anem descobrint dia a dia. Les eleccions permeten frenar els excessos del poder personal sense caure en el caos i el desordre, doncs el sufragi universal és un factor corrector de les desviacions i errors de govern. Catalunya ha topat històricament amb el concepte de l'Estat unitat inventat per França convertint la justícia en una funció en lloc d'un poder, si bé és un servei públic que fa de contrapès i balança dels poders públics, si bé l'equilibri en els nostres temps ha de ser dinàmic, sense afeblir el poder executiu ni les decisions de la democràcia, respectant les garanties jurídiques i els drets fonamentals inviolables individuals i col·lectius. Ni les assemblees han de ser oligàrquiques ni l'executiu ha de caure en la submissió a un parlament fragmentat en etern conflicte. En democràcia no s'ha d'imitar governances inaplicables com no sigui per crear règims ineficaços, sinó estructurar sistemes amb estabilitat parlamentària, doncs som al segle XXI en el món de les noves tecnologies i la societat de la informació que permet l'accés de tota la ciutadania als actes de debat parlamentari i de govern. Un règim adequat ha d'encarrilar la vida d'un poble i el progrés dintre de la llibertat. El primer pas és eliminar a Catalunya del bipartidisme actual que, com a Espanya actualment, podria conduir a una pseudodictadura disfressada que és el que va passar durant els 23 anys de Govern Pujol i ara del PP a Espanya, si bé tampoc és aconsellable la multiplicació de partits i la fragmentació de l'opinió pública. Caldrà estudiar els avantatges i inconvenients de qualsevol acció de futur amb el ressorgiment de la comunitat catalana com a fet nacional a la busqueda d'una democràcia viable amb base constitucional amb una funció legislativa exercida pels organismes elegits per la voluntat popular i amb la seva participació i control fiscalitzador permanent. Per tant en el futur, ni ressentiments ni dictadures de majories parlamentàries, ni fragmentació9 de les esquerres.

sacsejar la política

He anat aquest matí a veure la presentació pública d'en Juanjo Puigcorbé davant l'electorat possible. L'acompanyava Alfred Bosch primer candiat d'ERC per Barcelona. Poc a poc la Plaça Maragall s'ha omplert. La gent volia saber i feia preguntes demanant posicionament davant el dret dels treballadors i treballadores a la conciliació laboral. També han preguntat per la manca d'espais cívics. Puigcorbé Ha parlat del seu interès per la cultura i ha explicat el que ens escaqueja l'Estat espanyol: practicament tot. Que la situació és un caos en molts ordres és d'una clara evidència quan els diaris informen de que l'Ajuntament de Barcelona ha deixat moltes coses per fer, la primera l'urbanisme social. Oriol Nello parlava ahir en el centre cultural teresa Pàmies de Barcelona dels reptes del futur de la Barcelona capitalitat. Es va fer la pregunta de si Barcelona és un pèrill per Catalunya per la macrocefàlia barcelonina. Barcelona presenta unes grans diferències de renda per barris, amb un urbanisme fruit de la dispersió del creixement urbanístic. Barcelona pateix un envelliment de la seva població, vulnerabilitat climàtica, dependència energètica, espais amb densitats inadequades, desarticulació funcional quan la meitat dels que treballen ho fan fora del municipi en el que viuen. Barcelona metropolitana està rodejada per 90 polígons industrials amb serveis deficients o inexistents i mal comunicats pel transport públic. De fet podem concloure que per la gestió dels governs anteriors a Barcelona encara no hem enderrocat les muralles de la ciutat mitjaval. La política municipal s'ha anat fent per grups d'interès comptant molt poc amb la ciutadania, gairebé gens fins que van arribar les contestatàries associacions de veïns i alguns afiliats al socialisme van passar al post socialisme o s'en van separar. Salvador Rueda fen un examen de la situació ens va dir que la contaminació produeix a Barcelona 3.500 morts prematures. Tot això ens fa reclamar ara espais oberts, mobilitat, vertebració de l'area i la regió metropolitana que aglutina el 60% de la població amb prop de cinc milions d'habitants, planejament territorial expressió de la voluntat col·lectiva amb una estructura urbana i territori vertebrat, lluitar decididament contra la contaminació i les energies renovables. Tot això ens fa pensar que haurem d'apostar en el futur pel subministrament públic de l'energia la qual cosa acabarà amb el problema de la pobresa. També haurem de canviar les bases fiscals dels municipis que avui són diverses. Oriol Junqueras ens havia recordat que la població de Barcelona sempre ha mantingut una relació habitants/espai similar des d'el segle XIII, però amb la peculiaritat de que Barcelona a diferència de Madrid no ha devorat les ciutats del voltant. Els problemes de Barcelona no són gaire diferents dels de la resta de Catalunya. Cal sacsejar la política i acabar amb el caos actual, és a dir renovar caps i mans ara que ja sabem que CiU vol repetir amb els mateixos, Barcelona en Comú enderrocar les muralles del poder i PSC que ha governat durant anys sense renovar l'Ajuntament de Barcelona ni fer una política d'esquerres parla ara de prioritzat problemàtica social. Per què no ho feia quan governava? La prioritat primera és tornar el poder al poble i que el poble decideixi quina política vol fer. Vist el que veiem, queda molt clar que aquest paper només el pot fer ERC amb un plantejament radicalment nou. La resta només ens presenta la cançó repetida i les cares que ja coneixem, es a dir, polítiques per repetir que no innoven res.

repensar la legitimitat del dret a ser

Ens cal una democràcia més radical. No n'hi ha prou amb la democràcia de les eleccions periòdiques per decidir qui governa. La divisió actual genera sensació d'ingovernabilitat o és la impressió que es vol donar. Però no es governa amb una gestió pública participativa i transparència, facilitar al ciutadà fiscalitzar les actuacions de l'ajuntament, en lloc d'obligar-lo a anar de taulell en taulell per intentar saber, comptar amb un defensor del ciutadà actiu i eficaç. La política és també un contracte amb la societat civil. El polític ha de compartir el seu compromís amb la societat. A un ajuntament democràtic li cal avui donar impuls al comerç, tornar la vida als barris refugi, fer desaparèixer per la inclusió els barris guetto, trobar fòrmules per lluitar contra els desnonaments salvatges de les hipoteques impagades. Cal fer ara la societat de la igualtat d'oportunitats i de les llibertats l'autèntica democràcia, qualcom que pot quedar malmès amb les modificacions al Codi Penal i llei mordassa restrictiva amb les llibertats de manifestació i expressió de la protesta ciutadana aprovades ahir al Congresso de los Diputados. Cal una democràcia decidida per noves formes de fer política, el canvi de la llei electoral per una llei que obligui a l'elecció personal i directe dels candidats en llistes obertes. Caldrà mantenir i aprofundir els tradicionals principis de solidaritat, igualtat i justícia social. Catalunya s'haurà de repensar aviat on vol ser i com ho vol fer. A Catalunya li cal recuperar els drets a ser com a nació viva, treballar per la millora col·lectiva dels catalans. La comunitat catalana es defineix per la identitat pròpia i la democràcia que dona suport a l'esperit comunitari. Avui la comunitat catalana exigeix el retorn de la seva legitimitat malmesa pel dret espanyol, per una governança de l'Estat espanyol entestada en portar els catalans a la passivitat, l'arraconament i la indiferència com de fet ha succeït amb els morts catalans de l'accident de Germanwings que ni tant sols tindran un recordatori escrit en llengua catalana, la seva pròpia com no sigui a iniciativa dels catalans. La legitimitat del dret a ser la trobarem en la radicalitat democràtica dins d'un model defensor de l'identitat nacional. Cal als diputats que porten anys i anys posseïnt escó afanyar-se a fer les lleis necessàries per conduir el procés i no esperar a la reelecció quan el país vol renovació.

Morir catalans tanmateix

Les notícies sobre el tràgic accident de l'avió de germanwings als Alps francesos ha tingut un seguiment informatiu a la cadena estatal espanyola deplorable. Ens han començat a dir que hi havia gent amb cognoms espanyols quan tots sabiem per les emisores catalanes que hi havia molts catalans a l'avió entre gent d'asltres nacionalitats. Han amagat l'existència de catalans disposats a fer desaparèixer Catalunya de l'escenari de la tragèdia. Oficialment tots els morts són espanyols, es diguin com es diguin, siguin qui siguin, pensessin el que pensessin els catalans morts a l'accident, hagin nascut on hagin nascut.Oficialment tots els morts, per les autoritats espanyoles porten cognoms esoanyols. Han negat el fet de l'identitat catalana també en un cas de mort col·lectiva tràgica. El despreci per la identitat catalana ha arribat a un punt massa llunyà tant en els informatius com en el tractament de les autoritats espanyoles. Els catalans tenim el dret a morir com a catalans i que la gent sàpiga que som catalans també a l'hora de la nostra mort. Avui és una jornada de dol i de protesta. També en la mort tenim el dret a la nostra afirmació nacional i a la identitat catalana. És injusta, antidemocràtica i rebutjable la campanya d'odi als catalans que hem pogut llegir a xarxes socials. Respectar els morts i els vius es una qüestió de dignitat de la persona humana pels catalans vius i morts. És ara tamb é qüestió de la Justícia.

tolerància davant la dissidència

Avui és un dia trist ple de desgràcies. L'avió estavellat als Alps francesos amb 150 persones a bord sense supervivents, la condemna com a fet delictiu per desordres públics dels manifestants i cridaners ocupants de l'Hotel Mandarin, detenció massiva de traficants antidroga a Catalunya i noves detencions per corrupció a Andalusia, a més de les notícies sobre la corrupció al Partit Popular. En els partits que no han guanyat les eleccions andaluses, mala maror i silencis. Posicions de força es volen imposar contra els crítics. Aquestes posicions no fan mai amics entre els dissidents que continuaran mantenint opinions diferents a les oficials. Ser perseguit, ser apartat, ser maltractat farà treballar els maltractats per enderrocar els intransigents. Contra un govern es poden unir tots els partits. Contra uns dirigents es poden unir els que no accepten l'uniformitat. Quan els punts de controversia no són importants, s'ha de debatre i compartir les idees. I quan són importants també s'ha de dialogar i reflexionar en comú. La força i la coacció no són els instruments per imposar les idees, anar contra la tolerància és anar contra la llibertat, és una deslleialtat amb la idea de democràcia, doncs la tolerància és una de les característiques essencials de la democràcia.

Andalusia, objectiu polítiques socials

El dia després de les eleccions segueixen existint els problemes reals com el dia abans. Ara a la regió andalusa ja no serviran discursos que només diguin que el més important és Andalusia, mi tierra. Pel socialisme no veiem quina traducció és pot fer d'aquestes afirmacions quan acaben supeditant sense restriccions la tierra a la unitat d'Espanya La lluita real ara és la creació de llocs de treball i possiblement la configuració d'un sector públic més potent, acords amb les empreses i els sectors financers per assolir una política activa, l'augment de les ofertes de treball. La gran revolució per reduir l'atur a Andalusia és el control de la terra conreable seguirà pendent. Ara ésd l'hora de defensar la terra per a tots. Podran defensar a més la igualtat de la dona en el sector laboral, controlar els fraus i l'utilització dels subsidis i subvencions, però tinc la seguretat de que seguiran sense fer la reforma agraria que és el que impedeix el partit conservador. Els socialistes parlen molt d'Andalusia i la unitat d'Espanya, però no diuen res de descentralitzar serveis ni donar més protagonisme a les forces socials, és a dir que no proposen una decidida democratització de les institucions laborals i la plena participaciò de les organitzacions dels treballadors i els empresaris en les relacions de treball i negociacions col·lectives, malgrat la política legal restrictiva del partit popular. L'important ara són també els serveis socials, millorar la gestió dels serveis públics que corresponen a les competències traspassades, la promoció de la creació de llocs de treball estables junt amb la formació dels treballadors, i arribar a acords amb els propietaris o expropiar terrenys per conrear, potenciant el cooperativisme. Les lluites polítiques no tindran sentit si no s'ataca frontalment el problema i el poder de l'Estat no col·labora a la reconstrucció social de la regió Andalusa. Una equilibrada política de zones industrials i conreus, exigint la col·laboració activa dels serveis perifèrics de l'Estat. Ara que parlen de temps nous, haurien de parlar de models polítics nous, fer sortir de la política actual tots els vicis i totes les connotacions antidemocràtiques, la corrupció i la submissió a un poder central que no defensa els drets dels treballadors ni dels petits i mitjans empresaris. A Andalusia comença ara una nova etapa on veurem qui és qui en l'acció política. Han d'apareixer els nous models que en poc temps veurem debatre en unes eleccions generals que trobarem més a prop quan caiguin les places fortes conservadores de Madrid i València en les properes autonòmiques i municipals de maig. El que és més evident encara és que el votant vol pel futur polítiques d'esquerres.

tornar a llegir Maquiavel, Montesquieu i Rousseau

Quan parlem d'aquests filòsofs ens referim habitualment a les seves grans obres, les més conegudes, les que prenem com a referència per a l'acció política. Avui El País ha posat a la venda un estudi sobre Maquiavel escrit per Ignacio Iturralde que cal recomenar. De Maquiavel tenim present "El Príncep", de Montesquieu, "L'esperit de les lleis" i de Rousseau "El Contracte Social". Però Maquiavel va escriure també "Discursos sobre la primera dècada de Titus Livio". De Rousseau també s'ha de tenir en compte el seu "Discurs sobre la desigualtat entre els homes" i de Montesquieu tant les seves "cartes perses" com les "Consideracions sobre la grandesa i la decadència dels romans". Rousseau considerava que la desigualtat la feien les lleis i la propietat, Montesquieu a qui també va atreure el periodisme començà criticant la societat en la que vivia i va crear la inspiració per un millor govern consolidada la Monarquia constitucional a l'Angleterra del segle XVIII. Maquiavel va deixar recomanacions intemporals sobre l'exercici d'una virtut flexible i no és partidari de la pràctica de la virtut cristiana de la clemència, com explica Ignacio Iturralde analitzant la naturalesa del poder vista per el polític i diplomàtic Maquiavel. El pensador Maquiavel ens descobreix l'existencia d'una força externa a la persona incontrolable, però conquerible que ens aporta moments de riquesa i grandesa i que no és confundible amb el destí de les persones analitzat pel cristianisme. Maquiavel, doncs creu en la llibertat de les persones per orientar el seu futur mitjançant la seva "sagacitat" que permet escollir el moment òptim per derrotar l'adversari. Maquiavel, segons Iturralde, tracta els cacics d'animals polítics que aporofiten les situacions de desordre i inseguretat per establir els seus règims i enderrocar els seus antecessors, essent moltes vegades els mateixos cacics els inspiradors dels desordres i inseguretat que els porten al poder. Un cop en el poder el cacic mantidrà el frau de la inseguretat originada per ell mateix. Maquiavel ens descobreix que quan s'obté el poder es perjudiquen persones, drets i interessos. El plantejament és o guanyar-se els adversaris o destruir-los. Maquiavel va conèixer la Italia de les lluites pel poder dels Principats i Repúbliques a més de la difusió del luteranisme, mentre Montesquieu i Rousseau van viure el naixement dels principis liberals i els moments previs a la independència Americana. Cinc segles després la pugna entre l'arribada al poder per les vies democràtiques amb un model de construcció social i el manteniment en el poder dels que ja hi són amb polítiques preventives sense adaptar-se als temps pensant només en la victòria, amb el pragmatisme aideològic que els convertirà en perversos tot i que guardin les formes. Maquiavel parteix de la base de que la societat és analfabeta i la cultura és concentra en els convents i l'alta societat. Cinc segles després, la societat que va conèixer Maquiavel ha canviat i les exigències democràtiques impedeixen l'accés al poder dels cacics i deutors d'interessos de poder. És evident que ens cal tornar a llegir i reflexionar sobre les obres de Maquiavel, Rousseau i Montesquieu.

el futur és dialogar i gestió transparent

Ens costa creure que el futur és dialogar i donar quan veiem que es compren voluntats, fidelitats, terrenys, empreses i polítics. Però anar cap un món nou que és el que es desprèn de la realitat en que vivim, amb noves relacions socials té unes exigències per les que hem de preparar la societat. Les situacions amb les que ens trobarem les hem d'afrontar amb mentalitat oberta, disposats a compartir amb els demés. S'haurà d'acabar el anar els uns contra els altres. S'hauran d'acabar els maneigs i intrigues a que ens tenen acostumats els vells partits. La nova polìtica exigeix transparència des de un bon principi. Ni Aznar ni Rodriguez Zapatero van superar un codi ètic per molta presentació eufòrica amb la que ens van voler enlluernar. Cap dels dos va construir una democràcia forta, justa, eficaç, respetable i pròspera. Aznar embolicant-nos amb una guerra amb falsos arguments per justificar-la i no volent assumir un atemptat islamista de greus conseqüencies, ZP com li deien al dirigent socialista espanyol amb constants canvis de guió davant Catalunya, negociacions amb ETA igual que Aznar feu abans sense cap resultat fins arribar al enfonsament de l'economia espanyola entrada en la greu crisi econòmica internacional nascuda als Estats Units i patint atemptats com el de la T4 de Barajas. La incoherència ha sigut la regla de la política espanyola, fins l'arribada de la duresa conservadora i immobilista de l'era Rajoy i el seu poder absolut que tampoc ha sigut la solució. L'idealisme pacient i pacífic amb el que Catalunya s'enfronta a retallades, limitacions i bloqueigs de tota mena deixen clar que el que importa no és el que mana sinó on volem anar els catalans, doncs els espanyols sembla que només volen arribar a alguna part i que el seu somni actual és emigrar on trobin lloc i feina. Més de quatre milions d'aturats, més dels que va deixar el transmeten la sensació d'impotència d'un govern que només sap dir que tot va bé, com deia Aznar, prometent la creació de llocs de treball com sempre han fet tots els candidats a President del Govern, que baixaran els impostos i serem una de les millors economies europees. Tot està per veure en la proximitat dels resulotats electorals a Andalusia. Durant la campanya electoral d'aquests dies passats hem vist més del mateix, del de sempre, crítiques dels uns envers els altres i promeses, però cap model de societat, de cohesió social, de solidaritat activa amb els demés. S'ha parlat molt d'Andalusia, però gens d'Europa, molt poc de la nova pàtria comuna de tots. Uns defensen la política de dretes pura i dura i els altres no volen afeblir més els drets de la ciutadania. Afrontar el futur amb mentalitat oberta i fer els ajustaments necessaris per tornar al guió trencat per la crisi exigirà molt de diàleg i imaginació. Lluitar contra la corrupció exigirà practicar la transparència, la gestió participativa i potenciar la investigació judicial amb total independència de qualsevol altra poder.

Nova societat, deslligats del pis familiar

Els emigrants dels nostres temps que ja no són els germans dels hereus de les finques familiars no moren d'anyorança. La cançó de l'emigrant no és vàlida pel nou món global on les distàncies es mideixen en temps per anar d'una banda a l'altra. Puc arribar a Nova York en vol directe en vuit hores, en dues hores a Paris, en 12 hores a Hong Kong i en quatre hores a Moscou. No importa on es treballa ni qui és la parella. Però ara emigren famílies senceres. Més de 30.000 nens figuren censats entre els emigrants. Es compten 250.000 catalans entre un milió i mig d'emigrants de l'Estat espanyol. No sé si entre els emigrants es compten també els exiliats de la guerra civil espanyola 1936/39 i perseguits pel franquisme. La nova societat sense fronteres territorials ni lingüìstiques, ni culturals, ni de comunicació telemàtica fa més segura l'emigració que només vol dir canvi de domicili. També existeix l'emigració per buscar feina. La gent jove s'ha d'acostumar a no cercar feina al poble on ha nascut com tampoc a voler anar a la Universitat de la ciutat en la que va acabar els estudis preparatoris. El món global ha generat una nova societat on l'intercanvi és normal i la mobilitat també. Molta gent canvia de barri a les grans ciutats per qüestions de preu dels lloguers dels habitacles. També hi ha gent que canvia de ciutat per raons de feina. La mobilitat és un fenòmen real en els temps en que la crisi econòmic a ha canviat totes les regles de proteció social de les famílies. El que cal saber és si el canvi de domicili i la sortida de la terra nadiva de l'emigrant obeieix o no a problemes socials. També és important saber la capacitat d'absorció d'emigrants en els països receptors, les condicions i qualitats requerides. Emigrar no és una aventura per la supervivència com passa amb els africans que venen a terra europea com sigui. Emigrar per nosaltres ha de ser comprès com una operació d'intercanvi social per requalificar el mercat de treball i les possibilitats dels treballadors i petits emprenedors. No emigrem per demanar caritat, tampoc per enviar fons a la família, sinó per construir societat, per ser lliures de la societat del malestar. La nova societat fuig del paternalisme i dels complexes socials de les generacions de postguerra. Ja no es parla a les famílies d'anar per la fortuna pel matrimoni, ja no es parla de nois i noies de bona família que segons la caixa familiar com a termòmetre pujava o baixava el concepte els anys 60. Ara es construeixen societats de treball, pel mèrit i l'esforç. Les recomanacions i favors per deutes de família passaran a l'història de les etapes corruptes de la societat civil i de l'aprofitament de les amistats. La nova societat més lliure, multiracial, interclassista i intercultural ja no està per les fidelitats de classe ni dels interessos de família. El model no és nou, el coneixen als Estats Units d'Amèrica des de fa molts anys. És necessària a més una solidaritat pública en la que participin també els rics, els banquers i les grans empreses.

la dignitat de la persona

El principi de la dignitat de la persona el van introduir els alemans a la seva Constitució de 1949. Aquesta Constitució va declarar intangible la dignitat de l'esser humà. Aquests drets foren declarats inviolables i inalienables com a fonament de tota comunitat humana, de la pau i de la justícia. En el sector judicial s'acabaria declarant que no és admissible una condemna sense proves, proves que s-havien de practicar, amb totes les garanties, en el judici oral anterior a la sentència. La llibertat es considera l'essència dels drets de l'home i la dignitat és l'essència de la mateixa humanitat. la dignitat és una noció jurídica, però de caràcter subjectiu, la qual cosa no vol dir que la persona sigui digne d'acord amb allò establert a la norma jurídica. La dignitat en realitat ha sigut una expressió utilitzada per reforçar la protecció dels drets garantits. Cal preguntar-se ara si la prova es pot considerar compresa en el cercle dels drets garantits al ciutadà. Un abús de l'us de la terminologia pot banalitzar la qüestió, doncs fins a quin punt pot considerar-se contrari a la dignitat de la persona una modificació per un Tribunal Superior de la declaració de fets provats de sentència absolutòria per construir una sentència penal condemnatoria. S'hauria de descobrir un tracte discriminatori envers els justiciables per justificar un acte d'indignitat o una alteració de les regles essencials del procediment. L-exercici de drets no està forzosament marcat per la dignitat de la persona. La dignitat ha sigut considerada com la posessió de drets segons deia el filòsof J. A.Marina en la seva obra "valores en una sociedad plural". El Tribunal Constitucional espanyol en la sentencia 53/85 que cita el professor Tomás Prieto en el seu estudi sobre la dignitat de la persona (Aranzadi, 2005), precisa que la dignitat és un valor espiritual i moral inherent a la persona. La dignitat és doncs un valor superior que obliga al tractament objectiu dels procediments, limit exigible en una societat democràtica al poder de les institucions de l'Estat. Tot ordre públic no és un ordre moral i tota infracció o situació de pèrill de 'ordre públic no es pot considerar una violació de drets ni de dignitat individualo ni institucional, doncs és admissible considerar indigne i protestar contra un pressupost d'un govern que comporti retallades econòmiques i pressió fiscal que degradin la societat del benestar i fomenti les desigualtats socials i els seus defensors. Els Tribunals han d'entendre que la dignitat no és un concepte amb valor d'absolut situació que exigeix criteris de ponderació, com també a l'hora de jutjar i declarar fets provats a la vista de registres audiovisuals. La Sentència del Tribunal Suprem espanyol condemnant a tres anys de presó manifestants que protestaven davant el Parlament de Catalunya, separats de l'edifici per tanques i per la presència policial no és més que un acte de desordre públic que no impedí celebrar la sessió parlamentària. Segueix amb la sentència que rebutja la mateixa societat per excessiva condemna, la pugna jurídica entre el dret a la llibertat de manifestació i expressió i la dignitat institucional representativa. Són dos dignitats enfrontades, la del poble indignat i antisistema i la del govern legítim i parlamentari. La Justícia com àrbitre no ha obert conciliació, ans abans ha agreujat el sentiment de maltractament d'un jovent que ha de marxar del país a cercar feina a l'estranger perquè no té futur a la terra que el va veure nèixer. Protestar és legítim, manifestar el descontentament també, però les sancions pels excessos en els actes públics s'han de mesurar i graduar pels tribunals d'acord amb principis d'equilibri i ponderació d'acord amb les circumstàncies socials abans que per criteris de repressió i exemplaritat.

anar per lliure

Recordo que fa molts anys, tants com 35, un diputat català que es deia Ramon Viñals anava per lliure al Parlament de Catalunya saltant-se la disciplina de partit. Es va avançar als temps. Saltar-se les directrius de partit pot ser un acte referit a reglament disciplinari. Però defensar el criteris que un defensa i amb els ha anat a campanya i ha obtingut l'escó, són mostra de la llibertat està per damunt de les disciplines. Hi han partits que han canviat de pensament i de plantejaments, allunyant-se de la militància. Llavors l'argument és dir que els que canvien de criteri són els que defensen l'ortodoxia de les idees. Les variacions no agraden a tothom. I les solucions no són bones quan parlem d'expulsions, de dissidències, d'estranyaments, de llistes negres. Les cúpules directives sempre volen tenir raó encara que no la tinguin. Aquesta manera de fer és la conseqüència de l'inexistència dce vasos comunicants entre direccions i afiliats. Encara queden dirigents que es creuen que els afiliats estan per obeir i aplaudir les cúpules. Algun dels afiliats aspirarà a situar-se dins la cúpula i amb molta fidelitat i sort ho conseguirà. Sab que les cúpules actuals no tendeixen a renovar-se. No es deixen fer ni deixen fer res als demés.Ells estan a la cúpola per manar. Ningú els ha de dir que s'equivoquen quan s'equivoquen. Els partits avui acaben sent fenòments cojunturals, canviables. Però un cop espatllats no admeten reforma estructural. La dispersió organitzativa de les esquerres n'és demostrativa, com ho és la dispersió organitzativa de les dretes conservadores. Qui acaba suspenen les cúpules passades de rosca és l'electorat que retira la confiança als superbis i autoperfeccionistes. Ens manca ara l'aparició d'un partit islamista que vulgui recollir el vot dels aliens a la causa catalana i a la causa espanyola. Tanta dispersió és demostrativa de que a la política si va ara per lliure. La gent vol polítics que no siguin repetidors de càrrecs, vol polítics nous sortits d'entre la gent normal, la que treballa i pateix els problemes de cada dia. Els polítics encara no s'adonen de que han de sortir al carrer a caminar i veure el que passa al seu entorn. Els cal anar una mica més per lliure, reflexionar i defensar la dignitat de les persones. No sotmetre's a la disciplina estricta d'una cúpula és anar per lliure.

vent net

La pol·lució que envolta els nuclis urbans de la franja urbana i industrial de Barcelona tothom sap és un pèrill per la salud de les persones. Es parla molt, però les autoritats no resolen el problema que any rera any agreuja malalties pulmonars, cardiovasculars, alergies i altres amb el corresponent cost per la sanitat pública i la caixa de pensions de la seguretat social. Però la pol·lució també ha arribat a la política.ñ Un es pregunta quines són les regles i relacions entre moral i política, quins programes o interessos econòmics impedeixen atacar a fons el problema, quin poder i quines estructures s'han de remoure, quin és el concepte de societat avançada que tenen els notres governants, quina mena de neocapitalisme permet la destroça social que genera la pol·lució. A la política hi cal vent net, un aire fort i força pluja que netegi l'atmòsfera que envolta el cel de les ciuitats catalanes. Vent net vol dir també reinventar la gestió política, augmentant el paper de l'Estat en la organització i control del compliment de les obligacions socials del sector industrial. ës necessària una evolució de la mentalitat de la ciutadania, una evolució favorable a promoure l'interès general, socialitzar la riquesa el més possible amb instruments fiscals redistributius per equilibrar els ingressos de les famílies. No cal transformar el sector públic ni destruir la llibertat d'empresa, sinó conciliar els interessos públics de sanejament de maquinària, de la gestió i la propietat amb els dels treballadors i els dels consumidors. Vent net vol dir tanmateix democratitzar la societat i l'Estat, crear l'anomenat poder social, doncs integració i cohesió no s'ha d'entendre consisteix en la submissió a la coacció de l'Estat. L'objectiu és promoure el benestar de la societat sencera, amb les inversions necessàries per aconseguir uns serveis públics de qualitat i eficaços. El vent net pot acabar amb la pol·lució política que també ha fet malbé el funcionament de la democràcia en els mateixos partits clàssics. Calen noves solucions, nous estils.

canvis de poder

Els ciutadans fa temps que es pregunten com tropbar garanties eficaces per protegirse contre les administracions i contra les majories polítiques. La resposta no és reduir personal, sinó limitat el poder de l'Estat. Impedir la recentralització de les competències de que gaudeixen les autonomies i afermar les llibertats és un altra objectiu de qualsevol procés limitador del poder de l'Estat. No ens interessa una sobirania il·lusoria, sinó una sobirania que es fonamenti en la democràcia i la justícia social. Altra cossa no interessa a la ciutadania d'avui. No voldrem una sobirania basada en el despotisme de l'Estat que és tot allò que podem considerar contrari a una idea de progrés i de desenvolupament de les llibertats. No passa ara com a l'Imperi Romà. No tenim decadència per un excés de civilització, ni de materialisme, sinó per l'absència de principis en moltes organitzacions polítiques que entenen que el fi justifica els mitjans i la manca de respecte als valors i oblit de la història viscuda. Enfortir el ciutadà i limitar el poder de l'Estat que té l'obligació de servir el ciutadà, com els polítics és el complement dels canvis de poder que s'han d'introduir en les relacions entre insticions i ciutadania. Sense aquests desitjats canvis de poder el descrèdit de l'Estat i del règim continuarà i arrossegarà també els polìtics que de bona fé participin en el sistema actual. Els polítics han de triar el canvi que també exigeix gent nova, cares noves i gent jove. Repetir els mateixos no és el camí per un canvi de poder. No es creguin alguns candidats que estan per damunt del bé i del mal i es poden imposar als partits i la ciutadania. Qui decideix sempre és la ciutadania.

cal remoure les consciències

No cal ser profeta ni seguir-ne l'estil per presentar a l'opinió dels demés la necessitat de remoure les conciències de tots aquerlls que han aprofitat sense límit el desequilibri creixent. La fam, les malaltie, la ignorància, les guerres de dominació, la trata de blanques, el narcotràfic, els desequilibris socials, obliguen a acceptar l'existència d'un greu problema d'abast mundial que exigeix una acció solidària i generositat dels països que aprofiten en benefici propi els fruits de la civilització occidental. El Papa Pau VI feia una crida a la responsabilitat del món el març de 1967. L'Encíclica Populorum Progressio parlava clarament del xoc entre les civilitzacions tradicionals i les novetats de la civilització industrial i demanava alliberar els pobles de la misèria i promoure el desenvolupament integral de l'home. El Papa veia que les estructures de molts pobles no s'adaptaven a les noves condicions de vida. 50 anys més tard el xo ha conduït a una guerra de religions. El messianisme prometedor però forjador d'enganys ha aparegut forjant agitacions insurreccionals i esllavisades cap a les ideologies totalitàries vestides de trascendència religiosa o fidelitat a l'obra d'un capdill que rebutjà la participació política amb la violència i la cobdicia creant tiranies. Les dictadures no generen programes per crear una economia al servei de la persona humana, reduir les desigualtats, combatre les discriminacions, alliberar el ciutadà de les seves servituds, incloses les polítiques, i fer-lo capaç, com diu l'Encíclica, d'esdevenir ell mateix l'actor responsable del seu millorament material, del seu progrés moral i del desplegament de les seves qualitats. Desenvolupament equival a preocupació pel progrés social i pel creixement econòmic. Ara no tenim cap de les dues coses i no volem aprendre dels errors del passat, oblidem la història viscuda i no volem mirar pel demà. La llibertat l'hem convertit en una paraula buida, els pobres no podens seure a la mateixa taula que els rics. Els programes, els fons internacionals, les activitats de les ONG's, les activitats de cooperació han acabat nmoltes vegades en paradisos fiscals, distorsionant l'afany de justícia social dels pobles receptors. El món solidari és inexistent quan els governants s'aferren a la corrupció i només creuen en la força de la violència. La realitat en la que ens movem és la pèrdua i la negació dels valors.

partits de nunca jamás?

No deixa de sorprendre que la lideressa del Partit Popular a Catalunya i també Senadora Sra. Sanchez Camacho surti ara dient que això d'un referèndum a Catalunya, "nunca jamás". L'expressió m'ha molestat com a molts doncs ens nega drets internacionalment reconeguts. Però m'ha fet gràcia quan m'ha recordat aquella pel·lícula de Disney en la que surt el país de nunca jamás i el Capità Garfio. La política s'està convertint per alguns en un miratge en un desert amb arenes movedisses. Hi ha partits que funcionen en les seves reunions internes amb la mateixa disciplina de partit que mostren a les votacions al Parlament i als Ajuntaments fins que surt la veu díscola i les dissidències es rebel·len. I això passa tant a dreta com a esquerra. I ha dretes que s'escoren més a dreta o giren cap el centre per recuperar electorat. Hi han partits de nova creació que volen prendre l'espai electoral dels partits de dretes clàssics. Hi ha esquerres velles i noves que es divideixen, s'escindeixen, no s'entenen o canvien de nom i s'enfronten pel mateix espai. Moltes vegades són partits d'inspiracions personals, sense pensament resultat d'un debat democràtic. També veiem evolucions cap una entesa amb les esquerres quan el concepte de justícia social de les esquerres moderades el comparteixen partits o membres de partits aparentment conservadors. La socialdemocràcia com el sentit liberal, es troba escindida i difosa entre diferent partits. La política i la seva activitat estan per recomposar i les crisis internes actuals de molts grups, salts d'urgència, per no dir transfuguisme, de l'un a l'altra per entrar en llistes electorals en són fets demostratius. Un es pregunta si uns i altres partits són partits imaginaris, del món de nunca jamás. Però resulta que la vida política des de que a l'Estat existeix poder absolut d'un sol partit, s'ha anat fraccionant com mai. El pluripartidisme és la moda, com fa anys les botigues de rentadores, els concessionaris de vehícles i ara les botigues marques del Passeig de Gràcia de Barcelona o el carrer Serrano de Madrid. De cara a futur no es veu clar que el fraccionament sigui la solució per conduir la política, com tampoc ho és la disciplina interna dels partits i la falsa democràcia interna a l'hora de votar el que ja està decidit que ha existit en la vida clandestina dels partits des de ben abans de la llei per la reforma política de 1976.En uns casos era la veu del jefe, en altres la del prohom fundador, i en altres la del clan que dirigia tot. No seria desagraït saber quan aterrarem al país real, el de la gent normal i canviarà la manera de fer política i se salvaran les formes, quan les passions i les ambicions sempre individuals sense mesura s'apaiguaran.

alliberar presoners de la dictadura bolivariana

Arriben notícies de l'augment dels empresonaments de militars, polítics i empresaris a Venezuela. El país suporta una dictadura que ha implantat un comunisme economicament fracassat. El país amb les reserves petrolífers més grans del món, però sense llibertat ni benestar, no pot atendre els serveis més necessaris. La petita delinqüencia i els crims també en augment a l'àrea de Caracas són demostratius de la manca d'ordre i perspectives d'un règim que s'ha esgotat. La constitució a Venezuela no és més que un instrument de domini del poble. El poder fractura la societat i impideix la cohesió. No rerspecten els principis republicans. La llibertat d'expressió és inexistent. Venezuela camina cap a l'autodestrucció de les esperances d'un poble que va creure en la democràcia i s'ha trobat amb una dictadura. L'arbitrari és la llei del Govern. La corrupció la moneda necessària per fer alguna cosa al país. Milers de dòlars han sigut trobats a Suissa a nom de familiars del dictador Chaves desaparegut per malaltia. Capitals d'Estat situats fora d'un país en el que el poble senzill passa fam és un fet demostratiu de com porta les coses la dictadura que es diu revolucionària i d'esquerres. El fals comunisme dels que buiden les caixes del país i neguen la llibertat als demés és demostratiu de l'abús i de la mentida vestida de populisme d'esquerres. La democràcia no és el que significa el règim opressor que capitaneja el Sr. Maduro. El llibertador Bolivar no va fer el disseny del que s'ha imposat servint-se del seu nom gloriós.De cap manera podem considerar democràcia silenciar la oposició amb l'assassinat, pressions i empresonaments, destitucions de càrrecs i tancament d'empreses. Però la democràcia és viva en un sector del poble que ja n'està fart de tanta violació dels drets humans. Encara queden ciutadans que confien en la democràcia. Unes properes eleccions a les que el règim del dictador Maduro vol arribar sense oposició poden donar el tomb a la situació si el poble finalment així ho decideix. Els fets demostraran si el que pensem és cert, si la democràcia torna a Venezuela. No puc entendre com els Diputats de Podemos i Izquierda Unida Alternativa y Plural, junt amb els d'altres de petites formacions, han votat al Parlament Europeu contra l'acord d'exigir al Govern de la Repùblica Bolivariana de Venezuela l'alliberament de tots els presoners polítics. En una democràcia els polítics opositors no poden ser empresonats per raons ideològiques ni per els capricis de poder de qui seu a la cadira presidencial.

70 anys de pau?

Aquesta setmana es publiquen notícies sobre fets que no deixen de sorprendre el ciutadà més despistat i tranquil. La Fábrica de Moneda y Timbre presenta unes monedes amb l'imatge del nou Rei d'Espanya i l'incsripció "70 años de Paz". Aquesta inscripció ens fa rec ordare immediatament la dels 25 anys de pau que va convertir Fraga en eslogan franquista. A més no és v eritat que haguem viscut 70 anys en pau. S'ignora els afusellats per la dictadura com a represalia i molts acusats de rebelió militar, els morts d'Atocha, del Besós i de Montejurra, i el darrer, en Salvador Puig Antich no fa pas tants anys.També hem de recordar la pèrdua dels territoris africans el mateix 1975, la violència d'Eta amb les morts violentes de militars i polítics, atemptats com el d'Hipercor a Barcelona, l'ateptat islamista de Madrid després de la guerra del Golf. La dictadura franquista no va fer més que contenir la indignació dels ciutadans que volien i esperaven una democràcia i un millorament de la vida dels treballadors. Cal recordar com el Rey Joan a l'exili esperava a Estoril, acabada la Segona Guerra Mundial, que Franco li donès pas per implantar la democràcia com els demés països europeus. No fou així. Tampoc la democràcia constitucional de 1978 ha resolt el contenciós. La societat no viu en pau: Crims constants, narcotràfic, corrupció a gran escala, treballadors sense drets, famílies sense llar, immigració que no se sent espanyola ni en vol ser. Imposicions d'educació religiosa catòlica establerta per decret a les escoles amb independència de la religió real de l'alumne i la seva família. Societat desigual, desestructurada i fracturada. A més al CIE de Barcelona crits d'un funcionari policial a una Lletrada de "hábleme en español". El jove dirigent de Ciutadans Sr. Rivera ja és atacat i criticat a Andalusia pel propi Delegat del Govern Espanyol en acte de campanya a favor del Partit Popular, per ser català i dirigir un partit que s'anomena Ciutadans. Ho hem vist avui per la tele a les notícies. Els del PP diuen que un català no ha de voler anar a governar a Andalusia. Però no es manifesten contra l'excessiva càrrega fiscal que suporta Catalunya i els diners dels catalans que els arriben per redistribució fiscal. No saviem que de repent tots els candidats de "ciudadanos" a les eleccions andaluses tenen pedigrí català. L'imaginació és forta es veu a Andalusia. La demostració de catalanofobia i discriminació també. Ha aparegut la demagògia habitual de totes les eleccions i la mateixa tècnica de campanya entre caps de llista, amb el "i tú más" de sempre. Però encara n'hi ha més d'aquesta disbauxa. Dimecres, o sigui ahir, el Sr. Monedero a Barcelona presentant la activíssima Ada Colau va dir que "la independència de Catalunya és un somni irreal". Ha fet seva l'expressió inventada pel PP de que portem tants segles junts que no tenim dret a marxar. Començo a llegir el llibre de l'ex-Ministre socialista de Defensa Sr. José Bono i trobo que cap la pàgina 274 apareixen afirmacions contra les idees de Maragall i la paraula "nació" instal·lada a l'Estatut del 2006 que el Constitucional va acabar per declarar anticonstitucional. Es va declarar la pàtria única i va desaparèixer tota possibilitat de l'Espanya plural i construir la nació de nacions. El cop de porta a Catalunya estava donat. Ara reconeixen que Pasqual Maragall feia nosa i arriben a dir que l'Estatut fou un invent dels polítics catalans.També reprodueix Bono en el seu llibre crítiques del Rei, referint-se a Pasqual Maragall, parlant-li d'una carta que li havia escrit sobre l'Estatut. Bono aprofita per dir que no li agrada l'Estatut i que fomenta les desigualtats entre espanyols. En una setmana ens ha quedat de nou més clar que mai, tot i que em deixo coses que apareixen a les xarxes, que la política espanyola no encaixa en el concepte de la política democràtica que exigeix respecte, educació i llenguatge adequat al nivell que s'ha de demanar a un polític. Bono tracta l'independentisme català de follia col·lectiva. Per acabar, el Sr. Rubalcaba anima a tractar el tema català dient que som en hores baixes. Confonen a Madrid esperit de treball per crear riquesa i superar la crisi, i la paciència de tot un poble que espera el moment electoral, amb hores baixes. Es pensen que la pujada electoral en intenció de vot de Ciutadans i de Podemos pot resoldre'ls el problema. El Sr. Rubalcaba també s'equivoca.

ordre i desordre a la política actual

L'any 1992 deia Isidre Molas en el seu llibre "El socialisme de la llibertat" que l'objectiu de les esquerres per als propers vint anys és la unificació social i cultural, i per tant lingüística, de Catalunya com un sol poble. Vint anys després hem de concloure vist l'estat actual de la societat que no s'ha complert aquest objectiu, a més de trobar-se dividides les esquerres de Catalunya entre sobiranistes i no sobiranistes. Encara hi ha gent en ple 2015 que no vol entendre ni sentir parlar de la independència de Catalunya. L'objectiu del catalanisme d'avui continua sent el de l'afirmació de Catalunya com a nació per què no hem assolit la majoria suficient. El catalanisme polític continua treballant amb noves iniciatives, admetent que la realitat és diversa i que la unitat dels catalans com un sol poble encara no s'ha assolit. Cal reconèixer que el volum de catalanistes, tot i ser considerable com va demostrar el 9N, com deia el Professor Molas, no és avui el desitjable per molt que algunes forces catalanistes portin l'iniciativa per contruir el procés de la independència catalana. El procés segueix però sense una política d'aliança contundent entre els treballadors i les classes mitjanes avui colpejades per la crisi econòmica que ens ha desnivellat des de 2008. Cal recuperar la confiança en l'esquerra teixida pel ritme de la societat mateixa, que es troba unida en la convicció del dret de Catalunya a constituir-se com Estat independent com eina per transformar la societat. Aquesta esquerra sap i té molt present que els anomenants partits unionistes i entitats vinculades dels nostres dies segueixen com abans feu aliança popular proclamant l'existència de diferències nacionals insalvables a Catalunya, parlant de divisió, enfrontament i persecucions falses de lo castellà al territori, l'anomenada concòrdia de la por, exigint l'espanyolització de Catalunya i oposant-se a la catalanització creixent de Catalunya per la que volem guanyar la ciutadania que creu necessari desenvolupar una democràcia transparent i participativa, treballant per la cohesió social en lloc de la divisió. Contra els immobilistes cal recordar que Catalunya és una societat en transformació convençuda del fracàs del caciquisme i del neocapitalisme salvatge com també de l'estatisme despòtic.

postfranquisme, agradi o no

Sota la dictadura els càrrecs institucionals i orgànics eren designats a dit. Quan va començar la transició cap un nou règim amb aparença democràtica es celebraren eleccions per mantenint l'estructura d'Estat del franquisme. Posteriorment els Governadors civils van desaparèixer i es crearen noves institucions. Les eleccions generals de 1977 es feren sense legalitzar els partits republicans, la República a l'exili es va dissoldre a Mèxic el mateix any, i va començar una etapa nova a Espanya, una democràcia controlada, declarada i feta per antics servidors de la dictadura amb la col·laboració d'una monarquia institucionalitzada pel dictador, però convençuda que havia de canviar la forma de governar. I la forma va canviar, però no la manera de fer pujar i d'eliminar els que preguntaven massa coses que no agradaven ni volien contestar els càrrecs, els que no interessaven, els que eren massa joves, els que no es consideraven fidels al sistema que es mantenia darrera el nou règim. Els anys passats no han canviat les coses d'una manera tant radical que ens permeti dir que el franquisme i els seus efectes ja han desaparegut. La corrupció descoberta ha posat de relleu el sistema piramidal i les lleialtats pagades. La manca de democràcia interna dels partits polítics també ha posat al descobert les intrigues i les passions que governen mirant els interessos dels cercles beneficiaris dels espais de poder conquerits dins i fora dels partits. Premis, càrrecs, contractes, concessions d'obres i serveis han construït una xarxa. 40 anys han transcorregut des de la mort del dictador, però els successius governs conservadors i socialdemòcrates que s'han adjudicat la governança de l'Estat, les Comunitats Autònomes i els Ajuntaments i Diputacions no han fet cap pas per reduir administracions, evitar duplicitats i crear-ne de més eficaces. L'Estat central sempre ha desconfiat de les administracions autonòmiques. Tampoc s'han format els nous polítics, no s'ha donat la oportunitat als joves i als "marginats" des de la transició per conduir la nova democràcia que ara reclama la ciutadania. S'ha parlat de regeneració presentant-se els mateixos pels mateixos càrrecs, tornant amb noves formacions els que han perdut poder per no perdre el fil i tornar-hi a ser. Segueixen creient que sense poder no es fa polìtica. La renovació de formes i maneres no s'ha produït. Els canvis de nom no signifiquen canvi d'idees ni de maneres de fer. La democràcia no es fa amb disfresses ni maquillatges La política democràtica està per fer. Som en el post franquisme, agradi o no. La participació oberta de la ciutadania no interessa als que fins ara s'han beneficiat del bipartidisme.

evitar la confusió entre idees i realitats

Idees, imatges i realitats no són la mateixa cosa. Poden amagar falsetats, poden induir a error com la mateixax definició de concòrdia tantes vegades utilitzada com esqué electoral en discursos polítics. No indueixen a error els avenços de la tecnologia que impedeixen que les coses es portin de manera individualitzada, que en els partits manin petites cúpules sectàries.Som en temps en els que cal compartir processos, la informació, els riscos, les oportunitats, en tallers o grups de treball per decidir les solucions per cada moment. Les decisions, cal prendre exemple en política, ja no es prenen dins de les empreses, doncs el canvi tecnològic ha transformat els mercats empresarials i laborals, ha modificat les estructures de treball. El que importa és la gestió. El que importa és arribar arreu, establir nous equilibris. Amb el desenvolupament del món digital la gent ha deixat de ser anònima i s'ha produït la interconexió del coneixement i de la informació. La velocitat en la informació és seguretat. L'important ja no és la seu ni el domicili, sinó poder conectar-se a internet i treballar desde qualsevol lloc. La vida neix i desapareix a les xarxes. Nova logística i més productivitat com objectius d'eficiència empresarial. La deslocalització empresarial cap països mes densos demograficament i amb preus hora treball més reduïts genera desenvolupament en els nous països beneficiaris i atur i transformació laboral en els perjudicats per la marxa de les empreses cap a la creació de noves colònies laborals. La deslocalitació és d'aquesta manera un canvi d'escenari dels mateixos i vells problemes laborals. Cal reivindicar en aquest estat de coses l'experiència dels polítics davant les rigideses dels que volen imposar utopies irrealitzables. Cal fer política racional, fer legítim el funcionament d'un Estat basat en la sobirania popular, com a promotor del benestar col·lectiu. Raó i organització no han de ser realitats contraposades, sinó complementàries per impedir l'accés de la confusió de les idees, les imatges irreals, les realitats impossibles que acaben essent deconstructores de la vida en societat, generin la concòrdia de la por que no és la concòrdia de la justícia, de la equitat i de la honestedat com deia Spinoza en la seva êtica.

El rescat d'Espanya fou cert.

Avui La Vanguardia informa que va haguer-hi un rescat d'entitats financeres a Espanya. Van venir 41.000 euros per impedir la caiguda de Bankia, Catalunya Caixa, Banc de Valencia i altres caixes d'estalvi. L'utilització d'aquesta instruments econòmics per solucionar interessos polítics i empreses d'amics en dificultats recorda altres caigudes bancàries típiques en el nostre entorn històric com el de Banesto i per què no recordar-ho Banca Catalana, Banc Industrial de Catalunya i altres societats vinculades. Aquests diners els hem de tornar i paguem un petit interès. Però no hem vist cap document en el que les entitats abans caigudes i ara amb beneficis haguessin prés el compromís de tornar aquestes injeccions econòmiques de liquiditat. Mentre tant la Justícia treballa el frau de la sortida a borsa de Bankia, les disposicions de diners per pagaments de sous excessius en moments de pèrdues i balanços negatius, les targetes black dels consellers de Caixa Madrid, més històries a Bancaja i el que anirà sortint. Però repeteixo queda per aclarir quans diners tornaran els beneficiaris del rescat del que el Govern espanyol va derivar l'obligació de pagament als contribuents, doncs fins ara els diners poer anar tornant el rescat i interessos que negaven surten del pressupost. Essent veritat el rescat, el que és inadmisible és que el Govern espanyol ho negui. Ara ja sa sap i que el que diu el Govern sobre el rescat és mentida, també. La mentida i els fets que els Jutges van descobrint forma part dels actes de corrupció dels dos partits que es repartien el poder fins ara a Espanya. Avui hem sabut també que la majoria dels diners declarats amb l'amnistia fiscal de 2012 estaven relacionats amb funcionaris i càrrecs polítics. Però no ha seguit investigació sobre l'origen d'aquests diners, com tantes coses que precriuen en el temps. Els governs semblen fets per tapar les males i fets dels antecessors sense dir-ho en els programes electorals. El procés electoral d'aquest mes de març a Andalusia demostra que efectivament les previsions d'esgotament del règim electoral actual són certes i el bipartidisme s'ha acabat. La corrupció que esquitxa dreta i esquerra acaba amb la política que volen regenerar els mateixos governants que van permetre i participaven en els abusos derivats de buidar les caixes i el diner públic en benefici propi. No eren demòcrates, es van aprofitar de la democràcia per enriquir-se i adjudicar-se jubilacions d'or, com també ha passat a SGAE, perjudicant el poble que complia amb les seves obligacions fisdcals i creu en la democràcia.

nomenen candidats i demanen submissió

El partit Popular ha fet a Madrid una nova demostració del seu concepte de democràcia. Des de la cúpula del partit han nomenat les candidates a presidir la Comunitat de Madrid i l'Ajuntament de la Capital. CAp elecció primària, cap possibilitat de que la base del partit proposi altres candidats o candidates. Tot des de dalt. La polìtica feta desde l'àtic del partit és una política d'exigència de submissió, d'imposicions. És la política de qui disposa de majoria absoluta per lesgislar com li sembla, fer i desfer. És la política més propera a la dictadura. Envalentonats amb l'èxit d'aquesta política els seguidors del partit Popular a Barcelona intenten recorar que Catalunya és un territori que forma part indiscutible d'un Estat que també és nació. La única nació reconeguda a Espanya és l'espanyola. L'actual Espanya no, reconeix les nacions històriques més que com provincies al voltant d'un Madrid radial i/o Comunitats Autònomes. En la llei actual no existeix altra realitat perquè no es vol interpretar d'altra manera que com recomanen els juristes de l'Estat. La versió oficial és prou diferent de la realitat històrica i de la que demana una i altra vegada el poble català. La minoria catalana no veu reconeguts els seus drets com a nació i pateix amb paciència la defallença dels partits catalans que accepten la submissió de Catalunya a l'Estat central amb l'aposta pel federalisme per definir, desmarcant-se de l'acció d'unitat nacional catalana promoguda per la Generalitat. El dret a decidir s'allunya del poble mentre apareix de nou el "ells decideixen per els demés". Tot i així el poble de Catalunya segueix demanant poder decidir el que vol per governar el seu futur polític, no que li diguin des de Madrid quina bandera ha d'honorar i quin himne ha de cantar en les celebracions oficials. Aquesta política és molt lluny de ser una política democràtica. Cal que els polítics es llegeixin amb urgència el Tractat de l'Unió Europea i la Carta de Drets fonamentals per què entenguin que la política del futur és quelcom molt diferent de l'actual posar i treure a dit. Posar i treure càrrecs a dit és quelcom més propi de les dictadures o de les empreses privades, i que sapiguem encara no han privatitzat la política.

cent mil anys més, no gràcies

La Sra. Sanchez Camacho va dir fa uns dies en ocasió d'una intervenció seva en el debat del pressupost cedlebrat al Parlament de Catalunya que ni en cent mil anys conseguiriem la independència. La seva frase fou més que indicativa, expressiva d'un pensament precís i disposat a impedir que Catalunya segueixi el camí endegat cap a l'exercici de la seva llibertat política col·lectiva. Realment, que s'ens digui en seu parlamentària que ni en cent mil anys sona a amenaça de produir acció contrària a tot el que proposi el Govern de la Generalitat i a tot el que decideixi el Parlament de Catalunya. Ja no és un tema de dretes i esquerres, és un tema de civilització, diàleg i respecte a un poble que ha demostrat és una nació històrica i té un perfil i identitat pròpies inconfundibles amb Espanya. Les dificultats d'entesa entre Madrid i Barcelona són reals. No se sap quin paper juga un rei que ve a Barcelona per una fira i no fa ni té cap gest de proximitat amb el problema català, i no surt del ja desgastat discurs de la unitat d'Espanya, un país fort i un llarg etzètera. Per ajudar a fer les coses el Govern en la reunimó d'abvui divendres ha decidit portar al Tribunal Constitucional l'acció exterior de Catalunya que vol dir no tant sols la declaració d'inconstitucionalitat, sinó també intentar impedir l'impuls exterior de la Catalunya emprenedora. Ni avancem en les relacions entre pobles ni entre institucions. La catalanofobia existeix també en els partits unionistes que no s'amaguen de dir el que pensen de la política catalana. Sota un somriure fresc i expressiu a l'hora de comunicar per televisió el fet polític del recurs, com si anessim a veure una película de dolents, la política que vivim és de declaracions i recursos al Tribunal Constitucional. Els discursos al Parlament queden per els grans actes i el Discursop sobre el estado de la Nación. Només els queda recòrrer i suspendre la convocatòria d'eleccions autonòmiques que pugui convocar el President Mas pel 27 de Setembre. Però cent mil anys més en aquesta situació n'estic segur que no hi seran. El que veig des de casa meva és que abans de final d'any haurà caigut el govern del Sr. Rajoy perquè hauran perdut la majoria absoluta de que gaudeixen i alardeigen seus seguidors. Han exagerat la marxa de l'economia per justificar-se i no resolen ni resoldran la greu situació de pobresa i desigualtat social que pàtim. Han intentat tapar la corrupció. Han volgut manar, imposar, disposar i sotmetre tothom, tant els que els van votar com els que no. La resposta de protestes i contestació a la seva política antisocial i comprometedora del futur econòmic dels ciutadans és clara i contundent. Facin el que facin el rellotge de la democràcia que permet decidir al poble qui ha de governar està en marxa des de abans de que les forces conservadores que ens governen guanyessin les darreres eleccions.

seguim en crisi, encara que el govern digui que no

Aquest matí he fet visita a metges del CAP i tots es queixaven de les retallades, de les llistes d'espera de varis mesos als hospitals públics per qualsevol acte mèdic. Em diuen que amb les retallades no poden gastar, i com algunes proves són cares prefereixen rebotar-les a la sanitat privada. Millor passar per la privada que esperar i esperar. Amb tot això llegeixo a El País que el Sr. JUncker ha declarat que amb les elevades xifres d'atur i de manca de treball dels joves a Espanya no és pot dir que la crisi ha acabat. El Sr. Juncker ha senyalat que és honest dir que seguirem amb greus dificultats mentre l'atur no baixi a nivells normals. La crisi ens dona la oportunitat de posar de relleu les mentides dels governants que ens diuen que tot va bé mentre puja la xifra de gent en risc d'exclusió social que viu en el llindar de la pobresa. Les solucions de treball temporal a dies alterns, per hores o en caps de setmana són l'invent d'un govern esperonat per l'empresariat àvid de guanys a seguir amb les rebaixes salarials, junt amb els treballs amb menys sou i un salari mínim inferior a la mitja europea, que de cap manera pot activar el consum. L'optimisme que presenta en públic el govern espanyol no coincideix amb la realitat de les desigualtats socials creixent. No és pot fiar la recuperació i qualsevol pla d'estabilitat en les promeses dels governs conservadors. Més aviat cal fiar en les iniciatives dels emprenedors, l'empenta dels joves i l'experiència dels que han passat l'experiència de la caiguda per talls de crèdits a la distribució i l'exportació. L'atur el redueix l'empresariat que pot obrir possibilitats productives. Ens cal potenciar el teixit industrial tant com el de serveis i la internacionalització de la nostra economia. L'Estat ha de posar la seva part que va des de fer real el cobrament dels impostos necessaris per dur a terme un programa d'obra pública i impedir les pressions contra la pujada dels sous, i ans al contrari apujar el salari mínim fins que quedi homologat a la mitja europea. Empobrir la població no és la solució de la crisi, doncs l'important és el benestar dels ciutadans no inflar les institucions financeres amb retallades de serveis públics indispensables dels que moltes vegades depen la vida de les persones com ja va demostrar no fa gaires setmanes la mort per infart no tractat del farmacéutic de Reus.

perspectives de nous models

L'execució d'una política econòmica i la qualitat de l a democràcia són dos aspectes que tenen relació directa amb el tipus de democràcia que segueix un país com a model. És evident que la seguretat de la ciutadania exigeix una política de prevenció i persecució de la delinqüencia, la manca de seguretat pobre la p'orta al desordre i els crims. No hi ha seguretat quan la democràcia permet els esclats de violència i el crim. Cal preguntar-se quina democràcia és millor a l'hora de governar, si la majoritària de partit únic de govern o amb coalició, o la consensuada entre partits minoritaris que representen una pluralitat d'interessos, la cultura del pacte. Les democràcies de consens són les més properes a l'¡estat del benestar i estadísticament són les que més protegiran el medi ambient, la problemàtica social i la cooperació. També trobarem més qualitat democràtica en la democràcia de consens, doncs precisarà la participació de la ciutadania per marcar el rumb. Una democràcia pot ser considerada satisfactòria pels ciutadans, com diu el professor Arend Lijphart, si els governants compleixen amb els compromisos dels pactes, si existeix una proximitat entre govern i elector, si el govern és responsable, controla l'inflació i l'atur, i posa fre a la corrupció. Els recents sondeigs ddavant les properes eleccions al Parlament de Catalunya son reveladores d'una intenció de vot fragmentat i distribuït en un ventall ampli de tendències. De confirmar-se aquesta orientació amb la fi també propera del bipartidisme a Espanya, és evident que s'obrirà un nou període de transició democràtica, sense ruptures traumàtiques cap a nous models de democràcia. Catalunya comença també el camí cap a la construcció d'una nova democràcia en paral·lel a la seva reivindicació nacional. Convé doncs que les perspectives no enlluernin el somni majoritari. El futur s'ha de construir entre tots, no d'un procés d'uns contra els altres.

partits contra la llibertat de pensament?

El fenòmen Podemos preocupa els partits de pensament. Diuen que no són de dretes ni d'esquerres. No tenen prograqma fix. Però estimulen el sentiment de les persones. Els mou la indignació pels fracassos dels governants i el malestar del poble. Tant li fa que siguin de dretes o d'esquerres. Els anteriors governants són la vella polìtica. Saben que els conservadors i els socialdemòcrates no els poden atrapar. La nova política viu en la inconcreció. No es determina per cap pensament, en cap moment defensarà el dret de Catalunya a l'autodeterminació. Aquests nous partits que es manifesten contra tots i contra tot el que no els convé no es pregunten què som, ni per què serveix el ciment acumulat a les grans ciutats, no parlen dels aires irrespirables. Només critiquen l'anomenada casta i es mouen en conglomerats de persones. Necessiten els essers vius perquè els votin. Els parlaran del final de l'autarquia i de l'explotació. Però a l'hora de concretar ningú sap qui concretarà les situacions a resoldre fora del cercle de debat. Intenten definir un nou progressisme format en el debat permanent dels cercles de base sense resolució de la llibertat, sense sentir-se atrapat per les normes. Però són partits. Són organiotzacions que es mouen contra el poder establert. Volen el poder per imposar un nou tarannà de decisió. No sabem si els nous partits treballaran espais geograficament determinats per les seves relacions de poder, com si fossin unitats de producció, ni com administraran la crisi capitalista, la crisi urbana, l'administració dels territoris, ni la nova economia. No sabem si nodaran més força al treball o a la tecnologia. Tampoc sabem qui acumularà els guanys de la productivitat. No diuen quina serà l'atenció real de les reivindicacions socials des d'el poder que puguin monopolitzar. Monopoli i via democràtica arriben a ser contradictoris quan el poder es converteix en classe dominant, doncs l'hegemonia popular ha de respectar les minories. El poble té dret a descobrir la seva pròpia identitat ideològica, de pensament i d'interessos, de manera que s'ha de construir una nova realitat municipal eficaç, participativa, neta i transparent, durant molts anys mancada d'institucions representatives i autònomes dels grans poders centrals. A més darrerament hant incorporat els vicis i defectes de l'antic règim dictatorial. La llibertat de pensament és indispensable pel nou procés de transició cap noves fòrmules democràtiques, la millora de les condicions de vida del poble i la transformació de la societat per fer real l'igualtat d'oportunitats.

per una radicalitat democràtica

A cap nucli urbà serà possible seguir governant com a demòcrates si els governants no s'obren a la participació ciutadana. Fins ara el govern municipal s'obtenia per delegació cada quatre mitjançant el vot dels ciutadans. Però la delegació representativa obtinguda no comprenia a criteri dels governants passar comptes de la feina feta des de la Casa de la Vila. Els pressupostos eren aprovats d'any en any, o prorrogats si s'esqueia, i la població no estava informada per localitzar i llegir el butlletí on es publicava el pressupost municipal ni la seva liquidació. La gent savia que pagava impostos i taxes per serveis públics, però poca cosa més de com s'administrava el pressupost. La crisi que patim ha permès que alguns comencessin a mirar de quins diners disposa cada Ajuntament i com es gasten. Ara la despesa pública ha guanyat importància i més quan sembla que els serveis socials competeixen amb l'iniciativa d'altres institucions subvencionades com Creu Roja, Banc dels Aliments i entitats com Caritas i les parroquies. Ningú sap quina coordinació tenen els serveis socials i les entitats que reparteixen menjar i àpats. La informació i el debat són necessaris en una nova etapa del municipalisme democràtic. Que els tècnica no elegits decideixin pels càrrecs electes i per la ciutadania no és solució, doncs estan al servei de la ciutadania que vol dir del que decideixi la ciutadania.Anem cap el ple exercici de la democràcia. És la ciutadania qui ha de decidir les polítiques socials. També s'haurà d'establir un diàleg obert respecte de la direcció polítíca dels Ajuntaments amb el personal de l'administració municipal tant per millorar la gestió tècnica com per resoldre les queixes i necessitats del personal treballador. Canviar doncs la gestió municipal i de govern per una ciutat participativa és el nou repte de les properes eleccions municipals,. a més de fer de Barcelona una ciutat a escala humana, equilibrada i justa, amb un programa clar de prioritats socials, impulsora de l'accés al treball, protectora de l'ambició cultural i esportiva, la diversitat, la salut i l'educació. Barcelona en un ambient de radicalitat democràtica serà la capital de la innovació, segura, equilibradora dels barris sensibles i degradats, amb una fiscalitat adequada a la reealitat social i econòmica de la ciutadania, una ciutat referent per la independència de Catalunya. Tampoc es pot oblidar que els nous governants han de ser gent normal, disposats a escoltar la ciutadania, gent passada per un previ filtre democràtic intern de les organitzacions o agrupaments que els presentin com a candidats.